I el vianant, enfrontat al rost que no deixa i que exigeix fatiga, es demana si per alliberar càrrega i fer més falagueres les passes convé rebaixar la intensitat dels desigs. Una pensada afeblida, aquesta, que ben aviat s’encén i s’esvaeix perquè com més costosament es fa amunt, més clarament s’adona que cal apujar la potència dels somnis si és que encara interessa tractar la vida amb respecte.
I ho diu ell, el vianant especialista en bastir succedanis d’il·lusions en percebre-les inabastables. Qui el veu passar cap alt, mirada en panorama, no diria mai que sovint s’ha descrit com un drapaire d’escrits rebutjats. Ni que una de les seves màximes dèries és poder descriure amb precisió rellotgera la part sobrera d’una idea capital, això és, el camí que segueixen els savis i els poetes en la seva lluita tenaç per fer llum, per encendre alimares. No se’n sent gens satisfet, però a una de les parets laterals del cementiri hi ha deixat escrit: “El silenci no incorpora lubrificants per poder penetrar indolorament en els nostres cossos clivellats per les renúncies”. I tot perquè abans d’arribar-hi, al fossar, en una caseta d’arreus abandonada hi ha vist una declaració d’amor que l’ha entendrit.:
“Cagondéu, Maria, t’estim sense voler”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
que m’ha entendrida. Ja ens passa a voltes això i també la determinació de pujar a màxims decibels la potencia dels somnis per si aturam tant de toix ( com tu dius ) i tantes pors i bajanades que ens escanyen sense importar-hi. Ja n’hi ha bastament que ens cauen a sobre.
A la rosseguera NE del Calvari.
Veig que ara va, l’invent. El deuen haver adobat.
No hi pensis amb los morts Jaumet. Fan molta llàstima