marginàlies

Cada renúncia ens sembra magraners agres a l’espinada; grans amargs als llagrimers i entre els dits dels peus. I a dos pams de l’estupor, l’entreforc de camins que menen tots a la plenitud d’una esperança tan efímera com els anys llum que ens separen de l’emoció plena. L’espantaocells es clava les ulleres de sol i ens mansfenta, ens enlluerna amb la seva estampa d’heroi; ens treu els ulls d’una bufada; ens impedeix de prendre cap rumb. Quin temps fa que els dots dels dits es posaren en evidència? Des de quan no són capaços d’engallinar cap pell? La bellesa extrema de la inseguretat encén el somriure de la jove que ho donaria tot per un bes entrecavat; un bes amb mans i saliva. Ens miren les llàgrimes vessades inútilment i rebenten a riure en veure que portam les sabates girades de peu i el jersei girat davant darrera. Dansen les lluernes, rodolen les someretes del Bon Jesús pels braços poderosos de la carnissera i s’estremeix el caló dels Maquets. L’estrangera llegeix Ovidi i els cabots dibuixen vies làcties a la mar de mà. Comença a caure molt menuda la serena i la tinta del bolígraf es corgela abans de dir que el fred fa cloure les portes i els llibres.