marginàlies

Que avui sigui sant Lluís Gonzaga no li evita la desgana de tot -diu que ha comprat el diari inútilment perquè res li ha cridat l’atenció- i que acompanyi aquesta desgana amb un punt, tanmateix perceptible, de ràbia en ser incapaç de trobar res que el tregui del sopor. Ni saber que el sant del dia era fill d’un marquès com cal -el de Castiglione delle Stiviere; el nom ja val un marquesat- tot contraposant-lo a la botifarrada del nou marquès del Llevant de Mallorca, li pinta cap inici de somrís.

És l’astènia de l’estiu avançat, intenta consolar-se; i no ha acabat de dir-s’ho que, d’una manotada, mata un moscard que pretenia picar-lo al braç esquerre. L’ha endevinat de ple i la massa amorfa, gairebé una taca obscura que podria passar inadvertidament, en què s’ha convertir l’insecte, l’angunieja. Frisa d’anar a posar el braç amb el moscard aixafat davall el grifó de l’aigüera.

Podria intentar escriure -i descriure- aquesta mollor que amenaça de deixar-lo als peus d’un atac d’histèria, però sap per experiència que, en moments així, no escriu el que vol, sinó el que el seu cervell socarrimat li dicta, fet que no fa més que augmentar la seva angúnia. I ni se li acudeix d’anar al darrer llibre d’un dels autors que més estima.

I de sobte pensa en estendre’s com si fos un llençol. Dutxar-se amb agua tèbia -la freda, fins i tot en els rigors més accentuats de l’estiu, li trenca l’alè- i penjar-se cap per avall a un fil, amb cinc gafes a cada peu, una per dit. Donar-se al sol estoicament i mirar el món amb els ulls ran de terra…