marginàlies

El passat dia 3 Vicent Andrés Estellés hagués fet 87 anys. L’any precedent, aquest mateix dia, un grup de blocaires valencians proposaren recordar cada any el poeta de Burjassot el dia del seu naixement. He fet tard, però, com diuen, mai no ho és, tard, si arriba. I em plau de fer-ho recordant ensems Joan Fuster, un altre valencià clarent que morí nou mesos i sis dies abans que Estellés, el 21 de juny de 1992.

El de Sueca, en la introducció de Recomane tenebres. Obra Completa de VAE, 1, València, Tres i Quatre (1972), diu: El poeta, ací, no és exactament un coàgul de classe: ni per a bé ni per a mal. Procedeix del magma confús del carrer, abocat al carrer perquè és la sola oportunitat que té, i no pretén res més. No s’erigeix en material de pamflet. Hi diu la seua. Diu: conta, s’exclama, co­menta. Ho fa amb un èmfasi irregular, de vegades vertiginós, es repeteix. Però això ha de ser com és: una incoercible riada de passió petita, manual, d’assalariat que habita un quart o cinquè pis d’un edifici urbà aproximadament precapitalista. La poesia de Vicent Andrés Estellés respon a febre ambulant, a les esperances  conjugals, als sentiments i als ressentiments de la precarietat perdu­rada. A Barcelona, la poesia, la  feien persones d’una altra mena: individus amb cara de protonotari apostòlic, catedràtics, fills de papà revoltats, oficinistes orgullosos de ser-ne. L’Estellés fa la poesia d’un carrer de València, del «trenet» de València a Burjassot: un residu humà vigorós que es debat en l’esperança de continuar vivint. No oblidem, però, el marc del principi: quan tothom fornicava malament, menjava malament, mo­ria malament…

Gairebé quaranta anys després d’aquesta repassada fusteriana, cal reconèixer que molts joves d’aleshores, també llegírem malament Estelles. I per això, passat tant de temps, rellegir-lo, a més de ser una necessitat, aclapara, encega i tot. Se’n poden recordar molts, de poemes d’Estellés. Ara, però, amb totes les barrumbades que cauen sobre la catalanitat d’arreu per ventura és adient recordar el següent, inclòs a “Llibre de meravelles. Poemes”. L’Estel, València, 1971:

ASSUMIRÀS
la veu d’un poble,

i serà la
veu del teu poble,

i seràs,
per a sempre, poble,

i
patiràs, i esperaràs,

i aniràs
sempre entre la pols,

et
seguirà una polseguera.

I tindràs
fam i tindràs set,

no podràs
escriure els poemes

i
callaràs tota la nit

mentre
dormen les teues gents,

i tu sols
estaràs despert,

i tu
estaràs despert per tots.

No t’han
parit per a dormir:

et
pariren per a vetllar

en la
llarga nit del teu poble.

Tu seràs
la paraula viva,

la
paraula viva i amarga.

Ja no
existiran les paraules,

sinó
l’home assumint la pena

del seu
poble, i és un silenci.

Deixaràs
de comptar les síl·labes,

de fer-te
el nus de la corbata:

seràs un
poble, caminant

entre una
amarga polseguera,

vida
amunt i nacions amunt,

una
enaltida condició.

No tot
serà, però, silenci.

Car diràs
la paraula justa,

la diràs
en el moment just.

No diràs
la teua paraula

amb
voluntat d’antologia,

car la
diràs honestament,

iradament,
sense pensar

en
ninguna posteritat,

com no
siga la del teu poble.

Potser et
maten o potser

Se’n
riguen, potser et delaten;

tot això
són banalitats.

Allò que
val és la consciència

de no ser
res si no s’és poble.

I tu,
greument, has escollit.

Després
del teu silenci estricte,

camines
decididament.