marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

3 de juliol de 2010
0 comentaris

ESTAT (UT) 2.0

Els carrers del barri, a les set i poc d’aquest matí de dissabte, espavilats per una llum gens estiuejada que els posa de tots colors, no semblen els mateixos dels dies feiners. Afortunadament, la solitud impera i la peresa grimpa. Seria tan bell si el poguéssim sentir sempre així de vividor! Els tres carrils per a automòbils del carrer més ample fan el darrer so i el de les bicicletes semblen més de joguina que mai. Els semàfors (ulls tricolors que
manen molt sense tenir veu) no callen, però ho podrien fer: només els respecten els quatre gats sense amo que encara resten en el nostre tros de ciutat i el grapat d’automòbils que no sembla que tinguin pressa.

Els bars i tot no frisen d’obrir, contràriament al forn de sempre, que fa hores que deixa anar l’olor reconstituent de les ensaïmades. La zona enjardinada del parc encara manté els verds pujats i l’olivera que hi trasplantaren deu fer una desena d’anys va bona, molt bona. I tanmateix, el voltant de la zona esportiva fa oi: les restes del minibotellot gairebé diari han fet crosta en el terra que circumda els bancs que no fan gens de seguera. Un capa ennegrida, llardosa, deixa clar que allò és territori d’escopinades i altres viscositats. Abunden els envasos deixats on sigui i les llaunes de refrescs diversos que probablement han servit de pilota improvisada per entretenir etilismes estúpids. Les papereres vessen d’ampolles de vidre i els parterres bressolen papers i merdes de ca gros a contracor. L’home no és un llop per l’home: és un porc; vull dir un enze brut que embruta. I en sortir del forn de comprar les ensaïmades, fent aquesta similitud de l’home amb la brutor que emporca, vés a saber per què, pens en el tribunal constitucional i la seva sentència de mort sobre l’Estatut. S’ha acabat el bròquil de la descentralització, diuen els de la Meseta. Això d’estatuts de segona generació o d’estatuts 2.0, que diria algú posat en aquesta nomenclatura ciberneticotelemàtica, no fa per un estat que adopta el toro  com a símbol i les curses de braus com a metàfora del que és en essència. No ens volen com som, vet aquí la sentència. No ens volen, però ens retenen, per agreujar encara més la dignitat. Ai las, vivim fermats a un estat que es comporta amb la catalanitat com els brètols del botellot, que no poden sofrir –i per això els
insulten o apallissen- ni els abstemis, ni els que volen anar nets.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.