marginàlies

El missatge de Mandela o de Martin Luther King “és un missatge d’esperança en la capacitat de les societats modernes per superar els conflictes a través d’una comprensió mútua i una paciència vigilant. Per arribar-hi, cal basar-se en els drets, i la seva violació, sigui quin sigui l’autor, ens ha d’indignar. No podem transigir en el tema dels drets”. Qui ho diu és Stéphane Hessel en el seu llibre “Indigneu-vos!”, a  la pàgina 43. En llegir-ho per primer cop fa unes setmanes, tot d’una vaig pensar en les estretors que  pateixen els drets lingüístics dels catalanoparlants i en el grau i abast d’irritació que aquesta feblesa genera, i em vaig indignar; per la seva poca potència, òbviament.

Hessel no enfoca per aquí la seva proposta d’insurrecció, però hi dóna suport implícit. Passada la mitjanit d’ahir, oberta per tant la campanya electoral, tornava a rellegir la crida hesseliana per mantenir ben  untades les bieles de la indignació.

Patim una casta de societat dels diners “que ja no desenvolupa prou l’esperit creatiu i crític”, assevera el vell activista amb més raó que un sant. I pens immediatament en aquestes illes nostres i en la cort de lladres elegits democràticament que timonejaren la ciutadania illenca del 2004 al 2007 i que saquejaren el  cabal públic; en els molts –i moltes- que trobaren amb les fustes a les mans i amb els altres que han aconseguit escapar-se de l’agafada. Aquests delinqüents, no bastant-los formar part selecta de “la  societat dels diners”, formaren una banda de malfactors per fer net de l’erari públic. I quan veig que el partit –el niu- d’on sortiren aquests facinerosos  pot tornar a governar l’arxipèlag, em torn a sentir  atracat. I indignat en gran superlatiu perquè, a més, han anunciat amb prou claredat que retornaran el català a la marginalitat.

Una democràcia veritable necessita una premsa independent, sosté Hessel. Molt bona! És aquesta premsa majoritària convenientment controlada pel poder econòmic, això vol dir adotzenada, la que, des  de fa molts anys, inocula la indiferència a la ciutadania per premsa, ràdio i televisió. I ho fa així perquè  és el millor escenari per perpetuar l’acriticisme, la mediocritat o el beneitisme.

El llevat del progrés és la indignació, sens dubte. Hessel ho diu millor: Quan alguna cosa t’indigna […] et tornes militant fort i compromès. El corol·lari d’aquestes proposicions d’alt voltatge només pot ser un:  mirem, durant el temps de campanya, de crear la força indignada suficient per indignar –vull dir, revoltar-  es nostres institucions. Crear és resistir. Resistir és crear. Paraula d’Stéphane Hessel.