marginàlies

El que ara creia un vers que fregava la sublimitat, suara sols hi veia l’esborrany d’una crida publicitària. I llanguia com un adolescent davant un desengany. Amb la vista perduda en qualsevol dels heptasíl·labs que escrivia amb fervor, gairebé sense pensar-hi, i que no resistien ni una lectura viva, es convencia que ni per fer publicitat, servia. Temps era temps sa mare estava preocupada perquè, ja de nin, es cremava la vista llegint tot el que trobava, tement que tanta efusió lectora el portaria a la beneitura, però no s’adonava que de totes les lectures no li quedava res; res que fes paret en el seu magí constantment en erupció controlada. A tot estirar s’enredava en una paraula que no havia sentit dir mai que cercava en un diccionari il·lustrat, regal d’un oncle capellà, que pesava més que ell i que oblidava just haver-ne llegit la definició. I per això escrivia sense importar-hi i desitjava que dels ulls n’emergís la força necessària per convertir els versos que pretenia sublimar en brots d’espines.