marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

13 de juliol de 2015
0 comentaris

ESCOPINADA VERINOSA DE SERP

Deia que quelcom inconegut el lligava a les bèsties. Veia un ruc, asseverava, i el sentia i vivia com un germà; mirava un ca i se li presentaven tots els morts de la nissaga per fer-li els escolts pertinents per portar una vida accentuadament dissoluta. Si fos d’Assís, acabava per dir consirosament, i em digués Francesc, passaria una penada.

I pensava en aquesta ideota nascuda dels forns abissals del seu esperit esvalotat mentre escrivia la sensació de la lectura dels versos del seu poeta preferit. Sempre anotava cada canonada de llum, cada escaló que el feia pujar, els panorames que li obrien els poemes; els detalls que li oferien amb la claror que voldria per a la materialitat de l’existència. De les lectures engrunadores, n’estava ben segur, n’havien nascut les seves més belles paraules que no deixava que emergissin de les simes que havIa obert en la seva ànima i que cobria delicadament amb paperassa i desconhorts.

Voler dir, posar-se en disposició de fer-ho, el duia venut. I en pegar-li la fal·lera, prenia el paper, la ploma i la voluntat, per acabar dient poc, molt poc, gairebé res, una engruneta d’idea, una taqueta de tinta, un punt envalentonat que del valor en feia pertorbació. Millorem els errors i les caigudes, escrivia amb lletra de metge, com ens proposa el poeta del Mar. No ens afanyem a evitar les caigudes de morros: millorem-les. Errem a plaer i a ple dret, es repetia un pic i un altre com si fos actor i ho hagués de dir a un auditori àvid d’emocions corprenedores.

Donaria molts anys de vida (de la seva vida virada, de pomeres tòxiques i serps diabòliques, havia escrit feia molts anys i en recordava el moment i el lloc exactes) per poder sentir les mastegades dels corcs que malmeten la traginada de casa seva. I per poder circumcidar capcuruculls de puigs estimats per fer més arriscada la mirada, el passeig o l’aventura de cercar nous horitzons a les cabòries.

Cal estar atents, borinava, perquè la desmemòria desescriu el vers i sense ell cap utilitat no tindran les plomades.
A la darrera pàgina del llibre que havia rellegit no sabia quantes vegades de les moltes que eren, hi deixà escrit d’una sola tibada, sense recular per referir, refer i perfer amb correcció:

Com més vell, més vil
en el fil de pensament
i més enfora
de la seca estrebada
del goig i la sorpresa


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.