marginàlies

Va ser la germana, qui el trobà penjat. Darrerament callava més del compte i, sense més ni pus la mirada se li extraviava. I escrivia tot lo dia. Des que s’aixecava fins que es colgava. I dormia poc, a penes unes hores i inquietament. En aixecar-se, tot d’una el bloc i el bolígraf, i a escriure s’ha dit. “Tenc el cervell al popís dels dits i per això en lloc de pensar, escric”, havia estat la darrera frase que li havia sentit sa mare, just feia unes hores. La psiquiatra era optimista quant a la seva recuperació: una tanda de fàrmacs, tranquil·litat i vitamines un temps indeterminat, i com a nou. Una depressió severa que requereix control però cap esment especial. Ni estant bo ni en cap de les nombroses visites amb la doctora havia manifestat intencions de suïcidar-se. A l’escriptori hi trobaren una fotografia i un foli manuscrit, juntament amb la ploma que li acabava de regalar sa mare. Res més. A sa mare i a sa germana, en aquella ara tenebrosa hi sobrava la fotografia. Què hi feia, allí i en aquelles hores, aquell fanal vulgar davant aquell puig que res no deia i que no aconseguien identificar? I la nota, un cúmul d’animalades i obscenitats gratuïtes:

“Venga: despullem totes les vergues i les que no ho són, però que ho voldrien seguir sent. Deixau-me a mi la psicòloga, que només de mirar-la se sentirà follada. Faria goig una processó d’infermers i terapeutes nus i amb la mirada perduda, vessant pànic en sentir-se a mans dels folls. Exulta contemplar el mirar excremental de qui és obligat a ensumar carn humana socarrimada. Deixau-me que despulli la psicòloga davant la psiquiatra perquè, cariotipus en mà, s’adoni que és una erotòmana pusil·lànime que rebutja la fel·lació pretextant estugositat, però desitja alhora que una llengua entenimentada li repassi el cul. Camina fregant les cuixes, la psicòloga, i té cara de gata maula però educada, aregada per ser hostessa de vol asexuada. Frega les cuixes com si posàs cames a la masturbació. Està feta per llepar pell de fembra i no s’hi resigna. Com a parella de mascle no acaba de ser femella, tanmateix. En canvi, com a carn lèsbica seria la més delejada. Deu tenir els orgasmes breus i, probablement per això, crida l’apetència: per perllongar-li l’ai incontinent. En canvi la psiquiatra és més mare que no femella. Així fa molt bé el paper de meretriu. Té ulls de fonendoscopi: hi senten més que no hi veuen. I les mans masturbadores. Els marbres hi caben bé i l’esperma  banyant-li els dits de pianista criden els virons de l’enveja. I tanmateix la més delejada és la infermera de bellesa més prescindible. Sobretot per les mames, tan allunyades de les sines de mare. Xuclar-li el mugró, ella esquena a paret, temorosa, extasia. Ei, tu, psicòloga, em sents? Toca’t la poma una estona pensant en el teu almirall gai, que te la pega amb un suboficial barbamec i te’n fots, perquè vius el teu amoràs almirallat com si fos la femella que vols acabar de ser…”