marginàlies

La municipalitat ha aixecat els carrers més transitats i els vianants han de seguir itineraris laberíntics marcats per tanques de plàstic groc o de ferro. Són com els ratolins d’experiments que, per guanyar-se el mos, han d’activar tots els sentits i l’ensumada. No dissimulen l’enuig, els transitants, però encara ho donen a la paciència. Hi ha excepcions, és clar, com la dona del carretó, que de cop es topa amb una tanca que li impedeix el pas. Demana a crits a un operari com llamps ha d’arribar al supermercat i el jove cepat li diu que ha de tornar arrera i seguir la indicació cap a la dreta. Va encesa, la senyora, i li descarrega el carro de la ràbia contra la batlessa, el president de govern i n’Ossama i tot, diu veu en crit. Serà Obama, la rectifica l’operari amb un somrís canalla, i la madona que li fa el contrari; que ho ha ben dit perquè es referia al Bin Laden. Què t’has pensat, li crida, que no tenc cultura i que no sé el nom de pila d’aquest fantasma?

I l’operari també puja el to de la veu per dir-li que no es posi així, que no n’hi ha per tant, i que circuli, que entretén el trànsit. Just en aquest moment, surt de la sucursal bancària un senyor de vint-i-un botó que abans de tocar carrer s’arregussa les cames dels calçons. Amb la cara esmussada es prepara per travessar el carrer ample que, d’aquí a res, serà peatonal.

Camina de puntes, com si trepitjàs ous, repensant-se on posa el peu perquè, amb les darreres pluges, el fanguet ha envaït aquella mena de camp de batalla i les sabates de pell caríssimes d’aquell gentilhome no coneixen el llot. Se’l mira, l’operari cepat, comentant per ell que on s’ha vist mai tanta estugositat.

Patina, el senyor ben vestit, i ho dóna a la rialla fresca l’obrer. No s’hi pot entretenir gaire, en seguir aquella dansa ridícula,  perquè l’oficial de les obres li reprèn la mandra. En ser al pas dels vianants, ja en territori de sòl enllosat, el senyor estirat es mira els estralls del fang a les sabates i es plany de la  porqueria que ha quedat enganxada a les vores de les soles. Vora ell, esperant que el semàfor es posi en verd, un vell estossega i escup la fleuma als peus d’una jove que es beu a la mala l’arcada. És un  menut que dóna la mà a una senyora que podria ser sa mare, que li diu que allò no es fa; que és una  porcada i ell un brut, eh, mama?

Se’l mira el vell amb cara estranya i la dona que acompanya el marrec li diu que calli, que deixi fer el senyor. I el vell, amb la mirada de badat, escruta rere les ulleres de cul de tassó la cara senyora i li somriu tot mostrant-li la boca sense cap dent.