marginàlies

Si es vol, es pot fer tot i de tot amb el temps que calgui; depèn de la voluntat. En tenim les peces necessàries, gairebé un sac de tota mida, forma i color. Només ens cal voler fer allò que ens agradaria formar, allò que imaginam a partir de l’espontaneïtat. I fer de la recerca de les peces necessàries, una aventura apassionant, una mena d’obertura de camins, d’aclarir el desordre aparent.

Quelcom així hem pensat els meus preceptor i jo a l’hora de trabucar la caixa plena de peces de Lego amb les quals han anat muntant, al llarg dels anys, les figures preestablertes seguint amb precisió les indicacions. És clar que guarden com a trofeus en una vitrina les figures més voluminoses i complicades, o les que, segons el seu criteri, tenen el dret de figurar entre les escollides. Les altres, es desmunten però no es tiren: les peces es van guardant a la caixa que tan gelosa tenen per quan els pega la vena enginyera.

Avui hem fet una mar generosa amb les peces blaves (i per tota la seva extensió peces petites grogues que feien les funcions dels peixos) i un espigó sobre el que una persona amb la cara presa per l’alegria, ben somrient, pescava; i han picat!

El resultat, després de dues hores llargues de pensar, cercar i muntar, ha plagut al preceptor menor que ha considerat que la construcció mereixia reposar amb les de la vitrina, encara que la seva factura naïf contrastàs amb les normatives, que se l’han mirada amb una arrogància mereixedora de correctiu.