marginàlies

A l’hora de la posta de sol, la rojor del cel, lluny de cridar la càmera de fer fotos, provoca molt de temor. Fa tant que duren les ventades que no seria cap exageració començar a parlar que constitueix una plaga bíblica; una mena de càstig per malmenar tant el medi natural. El nostre refranyer és molt clar: «Quan plou, plou; quan neva, neva; quan fa vent, aleshores fa mal temps». Doncs amb aquest “malt temps” tan perllongat i a voltes huracanat l’anemofòbia fa estralls i ja no és una por irracional al vent: és una por perfectament mesurable. Temem perdre el sostre o que una teula ens escalabri. Cosa deu tenir el déu Èol, si els vents van desfermats. O qui sap si algun d’aquests nous oligarques descerebrats -que posats a negar tot el que confirma la ciència, neguen la raça humana-  ha trobat l’odre de pell de brau que el déu carceller del vent donà a Ulisses perquè pogués arribar fins a Ítaca sense haver-se d’enfrontar a tempestes, i pensant que dins hi havia or, l’han obert i aquestes tenim. Si ha estat així; si són aquests malvats els qui han sembrat aquests vents, ningú no pot assegurar que després colliran tempestes.