marginàlies

Necessita tornar a sentir la Bachiana brasileira número cinc d’Heitor Villa-Lobos cantada per Victòria dels Àngels i mirar d’apropar-se a la impressió forta que el prengué la primera vegada que la sentí. Les hores capvesprals dels diumenges li trasbalsen l’animositat i s’enterquen a presentar-li escenaris vells que tan aviat l’incomoden com l’encalmen. Li costa precisar quants d’anys tenia la primera vegada que sentí aquesta peça. Devia anar cap als tretze o catorze, i quan ningú de la colla no mostrava cap interès per la música clàssica. L’hi feu escoltar i sentir el millor amic que ha tengut mai, que no era de la seva colla i que morí quan acabava de fer els denou en un accident de cotxe. El matà un soldat en avançar un camió quan no podia. L’amic morí a l’acte; el soldat quedà en estat crític però se’n sortí. Per a ell, hauria d’haver mort, també, perquè matà qui més bé li feia, qui el mantenia sempre en el camí més segur del sentir. Ho sabia tot el seu amic i ell no sabia res. Des que el mataren no hi ha dia que no hi pensi, raó per la qual creu que ha envellit amb ell. I li fa un bé absolut confiar en els seus criteris de mort savi i enraonaire. I retorna al darrer que li va dir, dos dies abans de morir, a ca seva, mentre son pare, un oboista de renom, assajava: “El temps que ens mata, enverdeix la pedra”.