marginàlies

S’entorcilla el mirar com el fum dels senyals que no presagien bonances. I mira que s’hi afanyen, els xamans i altres endevinadors, a obrir pas a taumaturgs ovençans en l’art miracler.
S’entorcilla la pensa quan venç la calabruixada i el vent que ve de baix fa estralls en els sementers. O quan veu l’esbaldrec del marge que no es refà –i fa anys que cedí- perquè allí s’hi han projectat uns habitatges que no arriben perquè el promotor no deixa de fer surets.
S’estorcillen les mans en resposta al fred que penetra com les xeringues. I la sang, que se sent vulnerada pel tedi de l’entorn i la descaradura dels més arrauxats. S’entorcilla la parla en llegir que la lectura recula; que no interessen com caldria les lletres. O en sentir els remucs que han fet fora les salutacions d’habitud i els brams dels pusil·lànimes que espanten els coratges que encara van de grapes. S’entorcillen els caps de fibló que ressegueixen els encontorns de l’illa sense entrar a terra, com si fossin fenòmens entenimentats i es compadissin de la nostra
fragilitat extrema.