marginàlies

Quan diu que necessita aire, vol dir que vol caminar cap cot i sense rumb. Vol imaginar-se que fugint trobarà la terra d’enlloc. Necessita aire quan se li entela l’aplom, quan de res en fa un mul, quan no troba cap cap de fil que li aquieti l’ànsia de convertir-se en esput. L’hivern s’ha avançat irresponsablement, remuga quan l’envesteix una glopada d’aire glaçat en tocar carrer. Tant d’hora les voravies encara dormen. El flequer és l’únic que té obert perquè l’olor reconfortant d’ensaïmada prengui un bon tros de carrer.  

No respecta els semàfors dels vianants, és clar, que els cotxes encara no abunden, i en haver transgredit el primer pensa que qui més qui menys fuig de fam i de feina; que la droperia és l’ocupació més nombrosa i que tothom voldria viure a cor què vols, cor què desitges sense fotre’n brot. Som tant de mar, els de l’illa –solemnitza en silenci, sense aixecar la vista d’en terra- que tenim la sang de peix; de peix de prémer. En lloc de posar-la a bullir, a la sang –se segueix dient- incomprensiblement preferim gelar-la. Amb aquesta cavil·lació es troba el segon semàfor de vianants en verd. Abans de creuar compra el diari. El venedor li diu quelcom que no entén. No deu ser gens important, perquè tot d’una l’acomiada estirant els dos ullons com panses. Va ben embuatat, el diarier, car al carrer i tant d’hora no hi fa estar de res. I tanmateix, la figura menuda de l’homenet endiariat no li distreu la cabòria. Per ventura ja no ens en queda gens, de sang, a la butxaca, pensa com si ho marcàs amb almangra. És ben probable que l’haguem suada tota per complaure la megalomania metropolitana, segueix alliçonant-se. Amb quina facilitat hem oblidat que més corre una gota de sang que no un riu d’aigua!, s’exclama aixecant el cap per girar cantó. De les venes de l’illa n’hem fet autopistes i així va d’ensutjat i tot ple de carbonissa el seu cor, barrina atropelladament. S’adona aleshores que cap terra no és promesa; que per molt que ell fugi quan se sent enllorada la quietud, allò que queda és l’olor de socarrim o d’ensaïmada. No hi ha dubte, pensa: si el cor fos d’acer, no el tombaria el diner. I de la mateixa manera que la sang bona no torna aigua, sense la bellesa l’illa esdevé desvari.