El món i el seu entorn, i tota la vida i la devastació que genera, caben ben bé dins una vintena de passes quadrades, en els nostres dominis més immediats on no hi fa estada l’anonimat ni la impostura; on tot -o gairebé- s’entén i és mesurable llevat de les somniades i la vanitat de l’esperança.
Observant com juguen els meus preceptors en prenc consciència plena. És l’espai on hi tenen els seus obradors de prodigis, on creen, fan i desfan, pensen i repensen, proposen i decideixen, i llancen a l’espai exterior que no temen els seus ginys exploradors per analitzar de prim compte les impureses que els empaiten i la resta de sondes que els permeten fer-se una idea del que podran ser a cops d’encerts i esguerros.
És en aquest reialme petitprincipesc que escriuen la música que més els emociona i la que saben que a mi més m’esborrona just pel gust de veure’m tret de solc i riure per les butxaques; on aprenen a afaiçonar la ironia i on celebren haver-se après l’abecedari, el menor, o la mecànica de l’accentuació, el major.
És en una vintena de passes quadrades que els preceptors alambinen el seu món a partir dels seus impulsos perquè sigui el món de tots, com ha de ser; perquè sigui, senzillament, el món que tothom coneix. I en aquesta vintena de passes quadrades s’hi troba tot el que cal per viure els impossibles naturalment, sense rebaixes ni recances.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!