marginàlies

Els meus preceptors tenien un convidat, avui, un company d’escola nascut fa una desena d’anys a Alemanya però ben arrelat a la terra de call vermell que l’acull des que era un esquit. Domina perfectament el nostre català i té ben interioritzat el caràcter dels espais migjornencs de l’illa que viu, ja, com si fossin innats.

Per entretenir la calor, dins la casa, davall un ventilador de sostre que feia tot el que podia -i semblava poc- per fer trossos la basca, hem armat el joc del Monopoly, que ja té vuitanta-nou anys.

No és un joc de taula en el que jo destaqui gens, ans al contrari: es veu que tenc molt poc de fenici, raó per la qual no sé desplegar les estratègies necessàries per fer-me amb un bon botí immobiliari. A més, jugàvem amb la versió madrilenya, fet que, per al·lèrgia, afegia més incompetència a la meva manera de decidir i apujava a graus superlatius la malastrugança.

L’amic del meu preceptor major, ens ha donat una lliçó, això vol dir, ens ha escurat ben escurats; a mi, directament, m’ha arruïnat. Tenia hotels a la tercera cantonada més cara, he salvat magistralment l’hotelada que m’amenaçava, però he anat a caure a una casella de la sort que m’ha fet recular tres posicions. I on he caigut, hi he deixat el poc cabal que em quedava. Tenir només una estació (que incomprensiblement m’he resistit a vendre al mallorquí d’Alemanya, que tenia les altres tres), la companyia de gas i electricitat, i quatre carrers dels més assequibles, m’ha enfonsat.

Abans de l’ensulsiada, en veient com compràvem, hipotecàvem, veníem i cobràvem lloguers, per un instant, només un instant, he pensat que hauríem de demanar a l’empresa nord-americana Hasbro, que produeix el joc, que en fes una versió de l’illa de Mallorca en català, del Monopoly. Ha estat una fogonada, certament, que tot d’una he esborrat de la mollera; ha estat un llampec, sí, però m’ha fet mal en pensar que el joc, aquí a l’illa, és una realitat macabra, una pràctica letal que deixam que es practiqui des de fa els mateixos anys que té el joc.