marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

1 d'abril de 2015
0 comentaris

EN TRONXO I EL POETA

En Tronxo –em fa pruaga dir el seu nom que també acaba en ics i o- és un ca dignament bord que, sent encara cadell, va ser abandonat. Una societat protectora se’n féu càrrec fins que n’Esperança, la filla, l’adoptà. És jove encara que té el posat de ca garrut. És un animal inquiet que, quan està sol, amb més freqüència que la desitjada, no deixa res per verd i fa veritables destrosses. En dir dels que en saben, d’aquests trastorns canins, pateix ansietat per separació, un mal difícil de tractar. Para molt per casa, en Tronxo, i avui hem compartit tot l’horabaixa.

Distintes feines m’obligaven a ser fora de casa i no em feia cap gràcia deixar en Tronxo sol moltes hores, així que he decidit mostrar-li el centre de Ciutat. Ha arrancat amb força pels carrers que ja coneix, però en passar per les Avingudes, el remuc dels busos i la remor molesta dels autos, l’han atabalat. Costava fer-lo anar dret i en diverses ocasions he estat a punt d’esgarronar-lo. El carrer de sant Miquel anava ben ple i en Tronxo s’ha oblidat de seguir el rastre de cap congènere per mirar de no ensopegar amb cap peu de la jungla humana a la que s’enfrontava. Adesiara, me mirava esglaiat, com si em demanàs on el duia i si era necessari passar per aquell mal tràngol.

En el carrer del Call s’ha calmat recobrant les voreres i ha redreçat el seu pas falaguer. Tanmateix, el terra encerat per les atxes de les processons setmanasanteres feia escandalós el trànsit dels cotxes i el xerric desagradable que provocaven l’escarrufava. On ha fruït més ha estat en el carreró del Vent, on hi ha trobat orins canins suficients per passar una bona estona.

El casal de Can Alcover l’ha impressionat. En entrar-hi, el seu pas nerviós ha cobrat eima. Deslliurat de la cadena, li he donat el plàcet per anar al jardí dels prodigis i les meravelles i en haver-hi fet una volta tafanera, ha tornat a entrar.

El retorn a casa ha estat molt més plàcid. La gent ociosa no l’espantava tant com a l’anada. Ha trobat poques cusses per saludar i totes de raça i estirades. I ell és massa esburbat i cap esflorat per ser cortès. En el parc de les Estacions ha trobat un ca bord, com ell, de les seves mateixes traces, però amb molts anys. En Tronxo l’ha saludat com si tractàs amb un venerable i el ca vell com si li donàs consells. En acomiadar-se tots dos somicaven planyívolament.

Entrant a casa ha cercat tot d’una el sofà per escarxofar-s’hi. No m’ho ha dit, però s’ha cansat i per unes hores s’ha oblidat de la seva ansietat per separació. I no sé per què, observant-lo i demanant-me per què s’ha comportat com un senyor a Can Alcover, m’han vingut al cap els versos de La Serra: “Atreim a la terra la boira qui passa;  / som l’aura divina de la llibertat;  / si la destral sona, com una amenaça, /
retruny al cor d’un món esparverat”.

TRENS DE FUM I MAR
08.06.2016 | 6.16
PAMET DE VERSOS
14.03.2010 | 9.57

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.