marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
11 d'agost de 2013
0 comentaris
EN LA ZONA AFÒTICA, LLUNY DEL CALÓ DELS MORTS
La maldecapada li començà abans de la mitjanit sopant a Portopetro, entre el port i el club nàutic. Era tant el malestar i la incomoditat –no poder participar activament en la xerrada imprimia més mal a les marteralles rere els ulls- que pensava que podria afegir-se als homes morts a què fa referència el caló veí.
I tanmateix, encara feia punta a les ocurrències tot demanant-se si els alemanys que farceixen aquests indrets santanyiners li deuen dir “Kleine Bucht von toten Männern“, al Caló dels Homes Morts, com diria macarrònicament un cambrer jove dels anys seixanta del segle passat. Ben segur, es diu, que els polítics responsables (suposadament i amb molt de candor) de turisme d’aquesta comunitat nostra -que només el més de juliol va treure més de 14 tones de porqueria de les platges-, proposarà de dir-li “Dead man’s creek” per decret, que és la forma elegida per l’impresident Bauzá per desgovernar les illes.
Com sigui, frisava de ser a casa i recloure’s a la cambra per trobar com més aviat millor la zona afòtica de mars i oceans, la millor teràpia per aplacar migranyes. Convertir-se en organisme esciòfil, diu a tothom, és la millor solució per retornar el cap a la terra, el seu medi natural, tot rescatant-lo de la seva deambulació atrevida i folla pels espais interestelars que el fan anar de gambirot, pegant de banda a banda de la cervellera.
Sap bé que fins que no trobi la llum freda de qualsevol ésser habitant de les zones abissals, no trobarà la calma que tant necessita. I millor si és la llum blavosa del peix llanterna, lleig com un pecat, que cada cop que se’l troba en demanda de placidesa, esclata en rialles. En veure la seva fila tan i tan lamentable, el peix no ho pot evitar i amb les rialles sorolloses esvalota els fons marí, guanyant-se la bronca del thaumatichthys binghami, el peix feréstec, però de llum irresistible, que s’ha fet l’amo d’aquell raó d’abisme.
És clar que calla tot d’una, el peix llanterna, però no s’està d’acostar-se-li per xiuxiuejar-li a l’orella:
– Saps que vol dir “Fer llum a les aranyes”? I “no ser bo per a portar llum a una presó“? M’ho acaba de dir aquest monstre urc, que se les dóna de saberut, i no he sabut què contestar-li. I em fa tanta de ràbia que se’n vagi tan ufà!
Com sigui, frisava de ser a casa i recloure’s a la cambra per trobar com més aviat millor la zona afòtica de mars i oceans, la millor teràpia per aplacar migranyes. Convertir-se en organisme esciòfil, diu a tothom, és la millor solució per retornar el cap a la terra, el seu medi natural, tot rescatant-lo de la seva deambulació atrevida i folla pels espais interestelars que el fan anar de gambirot, pegant de banda a banda de la cervellera.
Sap bé que fins que no trobi la llum freda de qualsevol ésser habitant de les zones abissals, no trobarà la calma que tant necessita. I millor si és la llum blavosa del peix llanterna, lleig com un pecat, que cada cop que se’l troba en demanda de placidesa, esclata en rialles. En veure la seva fila tan i tan lamentable, el peix no ho pot evitar i amb les rialles sorolloses esvalota els fons marí, guanyant-se la bronca del thaumatichthys binghami, el peix feréstec, però de llum irresistible, que s’ha fet l’amo d’aquell raó d’abisme.
És clar que calla tot d’una, el peix llanterna, però no s’està d’acostar-se-li per xiuxiuejar-li a l’orella:
– Saps que vol dir “Fer llum a les aranyes”? I “no ser bo per a portar llum a una presó“? M’ho acaba de dir aquest monstre urc, que se les dóna de saberut, i no he sabut què contestar-li. I em fa tanta de ràbia que se’n vagi tan ufà!
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!