marginàlies

En el bany va veure la cuca molla d’esquena, movent espasmòdicament algunes cames, i tot i la repugnància que li provocà, no pogué estar de dir-li “hola, Gregor”; i just acabat de dir-ho, rigué amb ganes. Durà poc, però, el riure, perquè no sabia què havia de fer: no es veia en cor de recollir-la amb la pala d’agranar i molt menys aixafar-la d’una espardenyada. On la duria, si la recollia? I què en faria de la cuca esbutzada si just de pensar-ho li venien arcades?

Entre l’oi de cada vegada menys insistent i la deliberació de com havia de resoldre aquella situació anguniosa, s’adonà que sota el cap de la cuca molla hi havia un grup de formigues diminutes, gairebé microscòpiques, que es movien nerviosament. I tot d’una resolgué el contratemps: deixaria que les formigues devorassin la cuca molla. I tornà a somriure tot pensant que la repugnància que sentia per les cuques molles bé mereixia una mort tan sàdica.

Reculà cap a la porta del bany, sortí, la tancà i davallà eufòric a la cuina mirant de xiular la cançó “Les formigues” de Manel. Es va fer un cafè ben carregat, com cada matí engegà la ràdio que té avesada i tafanejà pels diaris digitals a què està subscrit.

Fet el cafè i acabada la lectura, enyorà els anys que fumà, vint-i-dos i catorze dies. Ara, si fos en el ple d’aquells anys de tabaquisme i whisky amb gel, encendria un bon havà per celebrar la caiguda de la cuca molla. N’encenia per qualsevol futilesa. I va ser enredat en aquests records que sentí fressa al pis de d’alt, al bany.

Hi pujà confiat, repetint els intents d’entonar qualque passatge de la cançó “Les formigues”, sense fer cas al renou somort que venia del bany.  En ser davant la porta no calgué que l’empenyés: de dins l’obriren amb determinació i el va rebre un formigot gegant que amb veu molt greu li digué: “Hola, senyor Samsa”.