marginàlies

Els dilluns de festa no solen ser els més adients per fer segons quines reflexions. I, tanmateix, vulgues que no, per això o per allò, te topes amb dades que et fan ballar la testa. Aquest matí, a mi, els sense llar, el seu nombre, les seves espirals de derrota i d’altres paratges adjacents molt poc galdosos me l’han convertit en un molinet, al senderi. Les dades i els seus detritus no poden ser més clamorosos: a l’Estat espanyol, segons les dades del 2005 –les darreres que s’han publicat- prop de vint-i-dues mil persones sense llar romanien a centres assistencials.

Tenint en compte, però, que el sensellarisme (segons la Féderation Européenne des Associations Nationales Travaillant avec Sans-abri, FEANTSA) està format per persones que no poden accedir o conservar un allotjament adequat, adaptat a la seva situació personal, permanent i que proporcioni un marc estable de convivència, ja sigui per raons econòmiques o altres barreres socials, o bé perquè presenten dificultats personals per dur endavant una vida autònoma, aquesta xifra no abasta tota aquesta depauperació. Ja se sap que els habitants dels marges escapen de tot, fins i tot de l’estadística.

Per això, per mirar d’aproximar-me a la profunditat d’aquesta xacra, he parat esment als vuitanta milions d’europeus (dinou milions dels quals són infants) que subsisteixen en la pobresa. I aquesta dada m’ha menat a una altra encara més escruixidora: el mateix nombre d’europeus –vuitanta milions- tenen baixa qualificació formativa o molt primària. I la Unió Europea per al 2020 estima que 16 milions de llocs de feina addicionals requeriran altes qualificacions, mentre que la demanda de llocs de treball poc qualificats es reduirà en 12 milions. I en ple mareig de dades que posen pell de gallina a l’ànim, repar en l’Informe PISA del 2009, que indica que els alumnes balears, en comprensió lectora, queden a trenta-sis punts per sota de la mitjana. L’OCDE, impulsora de l’estudi, analitzà 65 països, la qual cosa indica la fortalesa d’aquesta fretura nostra que no sembla que preocupi gaire ningú.

I per acabar d’arrodonir aquest cercle bofegador, veig que els efectes de la rebel•lia dels controladors aeris i la consegüent reacció del Govern segueixen fent solcs en les converses. Sobretot, l’Estat d’alarma que es decretà. Sobre això em sembla que Tomeu Martí en fa una bona reflexió al dBalears d’avui (http://dbalears.cat/actualitat/Opini%C3%B3/a-l-arma.html). Estabornit, ho reconec, per tanta barreja de dades i informacions, arrib a la conclusió que si el percentatge estatal de pobres i miserables –un vint per cent, per arrodonir- no crea un estat d’alarma excepcional que ens assetja, ens ho hem de fer mirar. La Llei Orgànica 4/1981, d’1 de juny, dels Estats d’Alarma, Excepció i Setge, no contempla la misèria o la pobresa en els motius que alteren greument la normalitat, emperò sí hi inclou el desproveïment de productes de primera necessitat. Hi manca, per mi, el de no poder aconseguir aquests productes bàsics si aquesta impossibilitat afecta a un nombre alt de persones.

I encetat aquest meló per ventura demagògic segons per qui, tampoc no estaria gens malament crear  un Ministeri de la Pobresa. No n’hi ha hagut, durant molts d’anys, de la Guerra? No ens deslliuraríem de la misèria, és clar, però les bufetades per aconseguir el ministeri ens entretindrien força.