marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

23 de juny de 2012
0 comentaris

EN EL PRIMER FOSCANT DE L’ÚLTIM DIA D’EXÀMENS

Molles de pa en el camí desficien la gola de l’esbart de teuladers que estrenen l’estiu revoltant l’oratge, escriu l’estudiant d’una tibada al primer foscant de l’últim dia d’exàmens. L’esforç d’atenció que ha hagut de fer darrerament li passa factura i sent córrer venes endins una solució serosa que barreja a parts iguals tristesa, abatiment i una incòmode excitació. 

Ha dit als de la colla que no sortiria amb ells a fer rondes fins a rebentar -que s’ho han ben guanyat, collons!- perquè està massa cansat i perquè no vol deixar sola sa mare, acabada d’operar de pedres a la vesícula biliar. Sa germana s’ha ocupat d’ella fins ara perquè ell pogués estudiar tranquil i un cop a casa i força recuperada sa mare, vol sortir amb l’al·lot, que també s’ho té ben merescut, el bonifaci, que ha suportat llarguíssimes sessions de clínica.  

No li costa gens fer de fàmul maternal: mai no ha estat gens creuosa, sa mare, i molt soferta, que és. Amb dos diaris, un grapat de llibres i dosis mesurades de televisió, va fent, sa mare. I és ell o qui se’n cuida qui, cada dos per tres, li han de demanar si vol res; ella no s’atreviria mai a demanar-los cap cosa. Sa mare ho podia fer tot, els deia, encara que lentament i amb molta cura. I si no volia ser cap mena de càrrega per ningú, en el seu moment no volgué que tampoc no ho fos son pare durant els tres mesos anguniosos que calgué perquè morís i no en pau, precisament.

Cinc anys fa, que morí son pare, els mateixos que té el pòster promocional de la pel·lícula “Champion” degudament emmarcat i desat en la taula d’estudi. Va ser la darrera pel·lícula que van veure plegats, pare i fill, i el darrer pic que va veure davallar-li cara avall la darrera llàgrima. Son pare la coneixia com “Ídolo de barro” i probablement desconeixia que l’havia dirigit el 1949 Mark Robson. A son pare l’únic que li interessava era el protagonista, Kirk Douglas, de qui se’n sabia el seu nom de pila que pronunciava amb una solemnitat que esverava: Issur Danielovitch Demsky. Ell fill li somreia amb sornegueria, en sentir-lo, i el pare frisava de tallar-li tanta descaradura en recordar-li que ja ho sabia molt abans que la wikipèdia  es convertís amb la més gran xafardera de l’univers.

I en deixar de mirar aquella relíquia, els ulls es topen amb un altre cartell promocional, el de l’exposició “Antoni Tàpies. Cap braços cames cos”. I no sap ben bé per què –designis insondables del subconscient que fa i desfà com li rota, s’autoalliçona- lliga la cama ulcerosa, de la que no se’n pot desfer, amb son pare i Kirk Douglas, el seu ídol. I d’aquestes excel·lències, al fang i als fongs de molts de peus que frueixen més d’aixafar que no de córrer, de fugir de tots els esclavatges; als cossos corruptes que segueixen manant ara com fa una eternitat.

Al primer foscant de l’últim dia d’exàmens, l’estudiant omple de molles de pa el pinte de la finestra de l’estudi.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.