marginàlies

En el seu centenari, que és avui, no s’ha programat cap acte perquè no cal. O per ventura sí, que hagués calgut. Ell només va voler ser pare i no aixecar mai polseguera. Era silent de veu fonda, contador d’històries i facècies, una presència permanent que maldava per no fer-se notar, car la notorietat l’apocava. Hagués volgut viure més enllà dels cent anys amb una cigarreta a la boca, però a setze anys vista, el cor li digué prou.

Fa setze anys que va morir i encara hi és. Enfilant estels com l’infant que sempre va ser, mirant els detalls de tot plegat amb ulls clars i un somriure murri. Parlant amb aplom i amb la veu que li venia de molt endins. Segueix denejant les emocions i esmolant els sentiments que marcaren la seva vida. És per tot apaivagant angoixes, fent callar el silenci, només essent-hi com va ser ell els vuitanta-quatre anys que va viure.

Fa setze anys que va morir i encara hi és calculant primmiradament l’efecte i el pes dels afectes, el valor suprem del coneixement i la bonhomia, i la contundència d’una llàgrima que vol ser abraçada. Fa setze anys que va morir i es resisteix a partir.