marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

18 de maig de 2014
1 comentari

EN EL CAFÈ, UN ERMITÀ EN ORACIÓ

En el bar, el rellotge fa prop de vint anys que marca la mateixa hora, les 12 i 25, i l’amo no fa comptes ni fer-lo arreglar ni passar-li cap pedaç, com si la pols i el fum antic dels fumadors d’antany l’haguessin convertit en objecte singular. És gran, el rellotge, a prova de lloscos, sense marca visible i amb tots els números de les hores en negre i tipografia corrent.

 

No té, per tant, cap atribut especial que cridi l’atenció però és allí, en lloc preferent, i es fa mirar. Són molts els clients que, després d’haver vist l’hora que marca, cerquen ràpidament l’hora del seu rellotge personal per comprovar si és certa, diu l’amo amb un somrís punyeter al jove periodista que fa un reportatge del cafè més que centenari per a un diari digital nou de trinca que han engegat amb un grup d’amics acabats de sortir del forn de la facultat.
-No m’has de fer parlar a mi d’aquest cafè, que és ca meva i aquí moriré, i no es complirà la meva darrera voluntat per imperatius legals, que voldria que m’enterrassin darrera el tasser, diu el taverner tot sorneguer al reporter.

-Has de fer parlar l’ermità aquest que des de les set, ja fa dues hores, que resa. Dic que és ermità i no ho sé del tot cert, però si no ho és hi podria passar. L’hàbit ho sembla, amb aquest coloret marronós. I mira-te’l: cap rapat, barba llarga ben blanca, magre com un jonc i amb aquest barret a la closca del color de la túnica. Cada mitja hora demana una botella d’aigua amb gas. I resa, l’home. I si no resa, deu conversar amb algú del cel, tan reconcentrat. Ves i demana-li què hi fa en un bar en aquestes hores, quan encara no són les nou del matí, bevent aigua amb gas.

El jove reporter no en sap res, d’ermitans. Ningú no n’hi ha parlat mai. Ha sentit a parlar d’ermites i ha estat a alguna, vora mar, entre pujols, solitària, feta part de l’entorn com un claper o un redol d’alzines resistents. I mai no s’hi ha imaginat ningú vivint-hi, entre pedres gelades i molsa humida, lluny de remeis, de comoditats i de carrers.

Podria demanar-li per què resa i quins efectes li fan els resos. Ja estam que resar no és com demanar un desig perquè es materialitzi, però, què sent resant? Quins valors hi veu? Sempre diu el mateix, el res, com un mantra, repetit cada cert temps perquè faci l’efecte que hom vol? Hi ha resos per a cada desig? Quins efectes té, la pregària, en qui la fa? Que persegueix, què vol, la pregària? I més encara, què l’ha dut a resar en aquell cafè més que centenari atapeït de parroquians que xerren, xarrupen i mengen sense reparar en ningú més que amb els acompanyants, si en tenen; com si no tinguessin veïns ben apropats; com si la taula que ocupen fos una mena de búnker on ningú no hi pot entrar. Un cafè concorregut, amb tot tipus de clients que ni han reparat que era allà i si ho han fet no en fan cap cas.

I quan s’ha decidit a escometre’l, l’ermità s’aixeca, mira el rellotge i apressat es dirigeix al tasser a pagar amb moneda ben menuda les quatre aigües amb gas que s’ha begut. I amb la boca lliurada de dents, molt fluixet però entenedorament, diu a l’amo del cafè vell:

-S’ha fet hora de dinar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. El cafeter sempre podria respondre al periodista: el mantinc perquè fins i tot un rellotge aturat encerta l’hora dos cops al dia.

    Onze de setembre.

    INDEPENDÈNCIA!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.