En Colau té vuitanta-cinc anys i no se’n lamenta. Sap que en el club és envejat perquè només ha de prendre quatre píndoles diàries: la de la circulació, la de la bufeta, un antiinflamatori i un analgèsic perquè en aixecar-se del llit, de cintura en avall tot és un maler i per incorporar-se necessita les herbes de sant Joan i un torn. Però en haver pres la llet desnatada amb Eko és un home nou; vell, però nou. I encara desperta més gelosies entre la tropa del club el fet que visqui sol i se’n desfaci.
Això sí, cada dia, en tocar la nit, compareix un fill o un nét i cada parell o tres una de les dues nores li repassa la casa. Una monada si no fos que enyora la seva dona, que morí fa tres anys. Li costa molt no tenir-la a l’abast. Li fa falta la rutina de cuidar-la, el costum tan vell com ell d’aviciar-la. Morí com cal: indolorosament i desprevinguda. A voltes li sap greu que l’atribolament per no tenir-la no es manifesti amb la contundència que hom espera: tatuant-se a la cara el dolor profund per la pèrdua, deixant que la malenconia li solqui obliquament el mirar. Ell sap què és no tenir-la: des que morí i en senyal de dol perenne la part esquerra del cos fa la ronsera. Així i tot no s’avorreix i aquesta ocupació constant n’hi ha que no la poden sofrir. No li falta temps, a la seva edat, però el deneja. Els matins mira la televisió una estona, surt a comprar pa i coses, i el diari, que llegeix de cap a peus. Es prepara el dinar –pensa fer-ho fins que no pugui de cap manera- mentre escolta la ràdio, pinta una estona en haver dinat i en caure l’horabaixa torna a sortir de casa per estirar les cames o fer la passada pel club. Ell no ho diu mai, que pinta, pensa que és massa presumptuós. Prengué el gust per les aquarel·les de ben jove i de llavors que no para de pintar barques de tota mena. No pinta res més: barques empegueïdes que miren amb reserva. En romp tantes com en regala. No vol encàrrecs, diu amb un deix de vanitat. Sol dir que no sopa, que menjussa, i en fer-ho sempre l’acompanya un fill, una nora o un nét. Anit comparegué el seu nét major i xerraren fins a mitjanit. És de fa poc, que conversa amb desimboltura, el nét que fa el seu nom. De sempre ha estat retret, molt seu, sofrony, que li sol dir son pare. Des que és universitari ha canviat, però, ha fet un tomb enorme. Si fos més gran es diria que ha tret el reverd. Llegidor i seriot, no té al·lota perquè diu que no té temps. Abans d’anar-se’n li proposà canviar la barca que havia pintat aquell mateix horabaixa pel seu darrer poema. Ja en tens, de barques, digué en Colau al nét, i aquesta m’ha sortit esgarrada. Per això, perquè sé que l’esqueixaràs i quan l’he vista un no sé què m’ha punyit i vull trobar-lo. Hi consentí sense saber que els versos del nét li farien a ell el mateix afecte:
Amolla-ho tot
i deixa’t enfollir:
para esment al so del full
en guillotinar l’aire.
Tota la nit que li dóna voltes. De comprar el diari i tot se n’ha oblidat aquest mati entretingut a fent voltar els quatre versos del nét apocat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Potser m’endinso en el secret d’aquest esment irregular, escorat. Hi ha coses que ja no vull sentir, però sempre, cada pic més, l’oïda capta el so del full en guillotinar l’aire i d’altres remors esparses. Salut , Colau i un bes per al teu net que s’inicia en l’art de caçar sons que salven.