marginàlies

És molt més que un honor que un amic escriptor et permeti llegir un original i, a sobre, que te’n demani l’opinió. Fa dies, que fruesc de llegir uns poemes calibrats, clarents, plens d’idees i de bellesa de Víctor Gayà. N’obviaré el títol i tota referència explícita per no cridar la malastrugança, que editar poesia en aquests Països Nostres és com creuar un desert vestit de frac i amb una única cantimplora.

Tanmateix és una obra madura, una veritable simfonia que no dubta a incorporar manta paraules secretes i d’altres noves o d’ús comptat amb les quals hi estableix un joc altament seductor i suggeridor. Podria ser ben bé un volt maratonià per la vida que calla, que no diu res; o que no sentim, clar.

Mai no agrairem prou l’esforç d’aquells que, com Víctor Gayà, autor força contrastat, pouen vida endins, denegen els detritus i n’escriuen la crònica en vers o en prosa.