marginàlies

     Hom arriba a casa amb aquest calaportal i abans de deixar-se escampar a la butaca pren un llibre qualsevol dels que lletrafereixen la tauleta baixa que serveix tant de reposapeus com de menjadora auxiliar. Té entre mans “El pis de la badia”, de Miquel Àngel Riera, i l’obre a l’atzar. Al davant, la pàgina 64, el final del poema XXIV i llegeix amb atenció els cinc darrers versos:

Un mort d’aquells vull ser, tan avesat a ser-ho
que ja no sigui un mort i ni en guardi memòria,
convertit en no-res, instal·lat dins la glòria
d’existir no existint, ara etern, com les pedres
que adesiara empram per a travar una porta.

I en haver-los assaborits, als versos, clou el llibre i prova de prendre els tapins, com sa mare, i fer tat a l’eternitat abans de fer la migdiada amb regalim de saliva inclosa.