marginàlies

Obres qualsevol llibre dels que estimes, dels que t’has tatuat al sentit i al sentiment, o et dones a qualsevol música que t’escambuixa la supèrbia i l’altivesa, i tot tu queda reduït a una esquerda a un crui insignificant. És quan et demanes si encara hi ha paraules per les quals paga la pena comprometre un alè. I lentament et desglaces en el vas de l’aprenent de demiürg, rebolcant-te en els baixos de la xicoira que t’han servit –i et prens- com si fos cafè. I t’adones que vas tan de gambirot que els somnis i tot han cobrat eima i vesteixen amb frac. I surts de casa sense paraigua, tot i sabent que cau un aiguat de bombolla perquè la pluja va beguda, per anar a la tanca que no en diu ni una, de paraula amable, com un nin adustament descarat, i veus com les ovelles, eixutes de carn i bel, van deixant la poca llana que fan enganxada als ametllers vells com el desig de revenja. Et demanes quan encendràs els tarongers per edificar carnatges, per aixecar els escorxadors d’on han de néixer les fonts de la memòria. Sents les veus de les garses que sobrevolen aquests carners i els voltors que besen les hienes que esperen la ració pactada de carronya. Veus la gavina que t’indica la direcció que han pres els delits i els devots de la lascívia i penses que voldries una mort medieval, una mort en santedat trobada en un bordell cardenalici. I és quan t’adones que estàs molt cansat, que amb trenta-quatre amb quatre de temperatura corporal no pots arribar al cansament que mata ni al caire de cap abisme.