marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

16 de gener de 2021
0 comentaris

ELS SALMONS I EL CATALÀ

Els salmons, tothom ho sap, de la mar estant cerquen la desembocadura dels rius i els remunten obstinadament  gairebé fins al naixement  i, un cop allà, es reprodueixen. Entercs, abandonen la profunditat esponerosa de l’aigua salada (alguns en dirien la zona de confort) per desafiar els capricis esvalotats i d’alt risc de l’aigua dolça. Durant el temps de la remuntada no mengen i en aquest esforç titànic són molts els que hi deixen la vida; i els que se’n surten, un cop feta la feina, es deixen arrossegar pel corrent i retornen a la mar per tornar a repetir l’aventura extenuant.

Aquesta determinació de la natura amb els salmons i la seva reproducció de sempre ha servit de lliçó per animar les persones a no abandonar mai una causa, un delit, una quimera, per molt que el camí per aconseguir-ho sigui exigent i, a voltes, aparentment impossible.  I encara que aquesta exposició sigui d’un kumbaianisme molt més que arnat, no deixa de ser un exemple, una referència vàlida per fer-hi peu ara i també demà.

No sé ben bé perquè, quan es tracta de la salut del català i de les actituds dels que el parlam, sempre se m’apareix un salmó rutilant botant per damunt l’aigua d’un riu en el seu tram més encabronat. I immediatament em dic que, mentre els catalanoparlant no ens netegem convenientment el cervell i hi incorporem el català per defecte en tots els àmbits i els nivells de la nostra vida, no ens en sortirem.

Fer valer el català perquè pugui ser en plenitud només és possible si els seus parlants ens convertim en salmons; si malgrat tot, malgrat tots els malgrats i les invectives en contra del seu ús, l’empram, el valoram i el feim sentir on sigui del seu territori costi el que costi i peti qui peti. És contra el corrent, contra l’avès, contra la comoditat, que hem de lluitar sense descans. Hem de sortir de la zona de confort del manfotisme lingüístic i, contra el riu que ens adotzena,  plantar la llengua que ens fa ser com som. I no per fer resplendir el català, sinó per autovalorar-nos, per ser qui som individualment.

Per això, no és en la defensa abstracta del català, que ens hem de fer forts; hem de ser obstinats en parlar-lo entercament en tot l’espai que abasta.

EL SOL AMB SALACOT
29.01.2012 | 6.52
TEMPS DE LLUERNES, POTSER
03.10.2018 | 8.02
L’AIRE DELS SABRES
31.05.2017 | 10.15

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.