marginàlies

De tots els racons per visitar que presenta de manera espectacular el Taller Marginàlia, el buc insigne de Can Gazà, n’hi ha un –passada la recepció a l’esquerra- que crida força l’atenció i que, en haver-lo visitat, deixa una sensació semblant a la inquietud.

Es tracta d’una prestatgeria a vessar de cors de Jesús, bonjejusets, maresdedéus, crucificats i altres imatges cristianes. Sembla talment l’altar d’un mag o endeví, maga o endevina. A la prestatgeria la volten altres talles i quadres religiosos de gust confús i de valor més que relatiu. Les imatges i estampes es poden bescanviar per una aportació testimonial, això vol dir molt discreta, com cal per no cridar el mal temps ni la malastrugança, que tractam amb matèria fronterera amb la sacralitat. No sé si tenen molta sortida, però el que es pot assegurar és que la nau està més que ben protegida.

També s’hi pot trobar un “Diccionario de la llengua castellana”, editada per la Real Academia Española l’any 1889 a la Imprenta de los Sres. Hernando y Compañía. I, en trobar-s’hi, hom no pot evitar fullejar-la primer i cercar-hi després la veu “Gaza” per pura tafaneria, clar. Sorprenentment hi és en dues accepcions: la primera: “(Del fr. gance) f. Mar. Lazo que se forma en el extremo de un cabo doblándolo y uniéndolo con costura ó con ligada, y que sirve para enganchar ó ceñir una cosa ó suspenderla de alguna parte”.

La segona remet a la veu “gazuza”, que vol dir: “(De gana) f. fam. Hambre”. Ves per on, el castellà, als gazanencs, ens assimila a la gana. I de gana, afortunadament, a Can Gazà no se’n passa.

D’un tros lluny, en Faust, un dels darrers fitxatges de Can Gazà i que s’està convertint en un auxiliar de fuster exemplar, saluda qui tafaneja i li diu si el pot servir en res; que miri tot el que vulgui i que si el pot ajudar no dubti a cridar-lo. El client li ho agraeix amb un somrís sincer. Faust també té el somriure bo d’activar i li retorna la deferència. I quan repasses allò que ha viscut i amb la intensitat que ho ha fet en Faust fins fa dos dies, com aquell qui diu, s’esvairien de cop tots els somriures.