marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
25 de febrer de 2013
0 comentaris
ELS OCELLS QUE SECRETEJAVEN
Hora foscant, el fred a la plaça es deixava sentir amb severitat. No feia encara una hora que havia deixat de ploure a la menuda i la humitat carregava la gelor. Dos ocells de cants totalment distints mantenien una conversa força interessant. Un, reganyolava un so august, amb pics molt vius. L’altre, assentia amb pocs acompanyaments. A qui s’adona de la conversa, un home entrat en la cinquantena, tirat de capell i cartera, li hagués agradat saber de quins ocells es tractava.
I es torna a lamentar de pertànyer a la gernació que ha viscut d’esquena a l’ecologia i als noms de l’orografia solemne que els han acompanyat tostemps la seva constitució emocional. Són ben estranys, ell i els seus companys de generació, es diu: ho saben gairebé tot de l’ocell no volador dodo, que habitava l’illa Maurici i que s’extingí a finals del XVII per culpa de l’home, que no del xebel·lí, sense anar més lluny. I per paga, continua, de cada cop són més les espècies voladores invasores que foragiten dels seus espais seculars les autòctones. Ocells descarats que també tenen un nom desconegut, la qual cosa els fa ser més feréstecs i més agressius.
I de cop recorda l’adroguer de la seva infància, aquell mig nan de cara falconera i cos esquifit que ho veia tot des de la seva alçada discreta però rotunda a l’hora de saber el nom de totes les coses, de tots els indrets, de tots els animals. I això el feia poderós, insubornable. I ser coneixedor dels efectes de les plantes, evidentment. Deien que sabia quina barreja enamorava i quina altra anihilava. A la seva botiga s’hi podia trobar des d’una tatxa a les veces millors per nodrir coloms sucosos. I deien també que durant anys regà una creu de fusta (un pam de pal i un altre de travessa) clavada dins un cossiol convençut que amb aigua de pluja creixeria fins a ser com la sostingué el cos del natzarè.
De l’adroguer no en sap el nom; en Nuset, li deia tothom.
I de cop recorda l’adroguer de la seva infància, aquell mig nan de cara falconera i cos esquifit que ho veia tot des de la seva alçada discreta però rotunda a l’hora de saber el nom de totes les coses, de tots els indrets, de tots els animals. I això el feia poderós, insubornable. I ser coneixedor dels efectes de les plantes, evidentment. Deien que sabia quina barreja enamorava i quina altra anihilava. A la seva botiga s’hi podia trobar des d’una tatxa a les veces millors per nodrir coloms sucosos. I deien també que durant anys regà una creu de fusta (un pam de pal i un altre de travessa) clavada dins un cossiol convençut que amb aigua de pluja creixeria fins a ser com la sostingué el cos del natzarè.
De l’adroguer no en sap el nom; en Nuset, li deia tothom.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!