marginàlies

José J. de Olañeta acaba de publicar a la seva col·lecció Foradada, la segona edició de “L’orador dels ocells”, de Rosa Planas Ferrer, que va ser finalista del Premi Ciutat de Palma de novel·la l’any 1988 i editada en primera instància per l’Editorial Moll.

Es tracta d’una novel·la que parla de Palma cent anys després de la revolta de la Germania, en els primers decennis dels segle XVII, i de les cuites de la seva mà major per mantenir tant el poder com el seu patrimoni. Dissortadament ens manquen molts de referents literaris que se centrin en aquest període de la nostra història tan oblidat i que tant ens ha afectat el nostre present.

Per això, Rosa Planas, traüllant per aquells anys foscos parla obertament del nostre avui, de l’ara que ens determina. Com diu en cert moment, “Algú, mitjançant  la confidència oficial, va fer saber a l’emperador Carles que a l’illa de Mallorca hi havia més cadenes d’or que a la mateixa ciutat de Barcelona. De llavors ençà, esmolaren les urpes nobles escanyolits i mercaders amb projectes de negoci decidits tots a prendre d’aquesta terra indefinida tot quant s’hi podia trobar de bo, a pesar de la famolenca aparença i la notable confusió”. Precisa i contundent referència que serveix per fotografiar la realitat que ara mateix ens domina; del present que constreny l’illa. Seguim sent “terra indefinida” i res no indica que canviem en breu.

A través d’una prosa escollida, fulgent i segura, Rosa Planas ens mostra Ciutat i el brogit dels seus mercats, la fortuna, la gola i la cobdícia de pocs i les penalitats de tots llevats d’aquests. Ens mostra sense cap restricció la violència que plana i que s’exerceix sense pròlegs; les conspiracions, gelosies i venjances que es tramen sense solució de continuïtat per mantenir el poder de la nissaga; el poder que s’exerceix tant des dels convents de clausura com des del Bordell estant, que rei i tot té. I per exemplificar-ho, el que diu la mare d’un dels protagonistes de “L’orador dels ocells” al seu fill: “Si escoltes la sang, posseiràs una energia més poderosa que l’odi”.

I si és admirable la descripció dels espais on es desplega formidablement la història, magnífics són els retrats que Rosa Planas fa dels personatges tant principals com de repartiment, que diríem, i en aquest sentit és més que destacable la que fa del botxí, també conegut per morro de vaques. O també del personatge que dona nom a la novel·la i que explica així: “Entre els ocells i els homes només n’hi ha de dues castes: els que viuen per cantar i els que ho fan per caçar els altres. D’aquí em ve el nom, que som fill de sant Francesc i com a ell, els ocells em parlen per fer-me entenedor allò que els homes amaguen”.

I dins un món dominat i explotat pels homes, les dones, a “L’oracle dels ocells” també s’afanyen per fer-se sentir i, en conseqüència, a manar. Així, una monja tancada aconsegueix amb totes les arts possibles redreçar el rumb de la història perquè finalment afavoreixi els seus, els de la seva nissaga tot enfrontant-se amb un capellà molt ben pagat i que, per això, pot perdonar-ho tot i amb penitència suportadora.

Amb tots aquests ingredients, Rosa Planas transmet la duresa d’uns anys entre murades on l’esclavatge no surt del fang i els poderosos de les seves particulars torres d’ivori. Fet i fet, com ara mateix. Una molt bona novel·la que hauria d’entrar a tots els instituts perquè els nostres joves puguin parar esment a un passat que, com deia, tant ens han determinat i que tant es reflecteix en el present.