marginàlies

Les persones que em volten i a les que tenc per orbitals i necessàries saben que vaig venut pels llibres; que m’agraden tots, preferiblement els que fan camí per ells mateixos, sense cap crossa publicitària ni acollits per editorials d’envergadura. Per això, tenc la sort que me’n regalin aprofitant el sant, l’aniversari o qualsevol altra avinentesa que digui amb fer presents.

Fa no res, la meva filla Esperança, molt obsequiadora, em regalà un llibret blau de tapa dura, amb el títol i l’autor amb lletres de relleu vermelles, i amb cinta del mateix color per marcar el punt de lectura. Un llibre antic, en una paraula, una joieta de poc més de noranta pàgines que em reclamà atenció immediata.

No coneixia l’autor i el títol era molt suggerent. Una faixa amb tres cites volia indicar que el contingut d’aquell llibre era talment un mos cardenalici. Per això i per evitar tota mena de contagis i prejudicis, vaig decidir no llegir les cites i esperar el vespre per assaborir d’una tibada el que suposava que seria una delicadesa.

I així va ser: llegir “El nedador del mar secret”, editat per Navona Editorial i traduït per Yannick Garcia, i restar ben atupat va ser tot un. No és bo de fer contar sense caure en tota mena d’excessos com acompanyes la teva dona a parir i comproves que la criatura que tant heu esperat i desitjat, arriba d’anques per mostrar-vos la mort acabada de néixer i us demana un taüt per segellar el desesper.

Tot i estar narrat en primera persona, la distància amb què el pare conta els fets succintament, lluny d’amortir el cop de la tragèdia, n’apregona la densitat. Pots apamar perfectament l’atribolament de tots i de tot –els paisatges nevats remarquen la solidesa del plany- i els efectes sensitius que provoca acarar-te amb el cadàver d’una criatura que amb la seva mort et descobreix la teva vida.

La poètica amb què embolcalla el relat –presentar el mar com l’escenari dels desitjos i de la voluntat- ajuda molt a entrar en el desconhort sense topalls dels pares i del veí que ajuda a cavar la fossa. El pare posa els cinc sentits a fer el taüt “per muntar una caixa que no veuria mai ningú però que calia que fos perfecta”. I és que “la vida ens esclavitza, fa que vulguem fills, ens fa passar un miler d’enganyifes sobre l’amor, i tot per seguir endavant”.

William Kotzwinkle, l’autor, va escriure aquesta meravella d’una tirada, conta, després d’assistir al part d’un fill seu que va néixer mort.

Literatura adherent de nedadors de fons en mars secretes que fa comptes quedar-se indefinidament en la memòria. Joiell de paper i sentits que no té preu. Com tampoc no en té que t’ofereixin regularment delicadeses com aquesta.