marginàlies

De bon matí he dit als meus moixos (una femella matusalèmica i un mascle neurastènic) que avui se celebra el seu dia internacional i que, per celebrar-ho, a la menja diària de paté de salmó hi afegiria una llesca per hom de cuixot cuit de primera qualitat.

El moix, tot presumit, m’ha dit:

—Jo celebro el meu dia el 20 de febrer, com molts de nord-americans, el dia i mes de l’any 2009 en què morí el moix del president nord-americà Bill Clinton.

I m’afegeix, tot fatxenda i saberut:

—Jo, que tinc les potes de darrere blanques —i els dits de davant del mateix color—, m’hauria de dir Socks, com el moix presidencial, i no Trasto, que consider que no fa per mi i em  menysprea.

La moixa, en canvi, ens ha mirat amb els seus ulls de xapar beneitures, ha aixecat la cua esquerra dels morros per descriure un somriure mofeta i ens ha dit:

—Jo no celebro ni un dia ni l’altre; prefereixo el 17 de febrer, com ho fan a un grapat de països europeus. Els moixos som tan escàpols i fugissers que aconseguim que els amos capsigranys no us poseu d’acord per decidir quin dia ens dedicau.

I ho rebla tot dient-me:

—Apressa’t a donar-nos la llaminadura en forma de cuixot cuit, que sé que el compres de qualitat i no en mires el preu; no com el paté de salmó, que, per pura garreperia, el compres de marca blanca.