marginàlies

Es pren el tercer cafè del dia, i encara no són les deu del matí, mirant pel finestral de la cuina que dona generosament a la mar migjornenca. Sent el vent que malmena les copes del arbres i posa a prova la resistència de les herbes bones i males, llevat de les que han crescut damunt el clot on enterraren fa onze mesos i deu dies na Denef, la retriever plena de seny que no volia morir perquè ni morta suportaria l’enyor que provocaria en ells la seva absència, sostenia el seu fill petit, sis anys acabats de fer. Les herbes que vetllen el seu descans -desbaratada manera de referir-se a la mort, pensa- no es bateguen, com si fossin de ciment armat; com si diguessin al vent que per molt follament que bufi no aconseguirà distreure el repòs de la cussa que segueix harmonitzant, costant-li déu i ajut, la casa i la seva gent.

El cel escombrat es va emplomant de pressa i els llibres, en percebre que el seu estat d’ànim torna a estar sota mínims, es volen tornar a revoltar com quan na Genevieve, la seva cunyada, reposant a ca seva, sortí nua al jardí un matí d’hivern rigorós amb la corbata al coll que duia en Sandro el dia del seu cansament i que ella li llevà quan el tros de vedella començà a ofegar-lo. A les tres hores de casada davant Déu i els homes es quedà vídua i enviudant tan de sobte volgué ser còdol i així es comportava des d’aleshores, sense demostrar cap emoció, abandonat les paraules, els gests i la mirada. Varen ser els llibres caient a terra els que donaren la veu d’alarma, avançant-se a la retriever.

A na Denef no li agradava el vent. Quan en feia, quan bufava de valent, es refugiava entre el comodí de la seva banda de llit i la paret. Allí s’enrodillava i fins que no cessava del tot la ventada no es bategava, com si fos de peluix; ni en Händel, per qui sentia i demostrava una devoció que aclaparava, li feia cap efecte. Semblava més que morta.

Els ulls esbatanats i cridant com dos bojos d’en Sandro enfrontant-se a l’ennuegament van amb na Genevieve des que l’absurditat de la seva mort en el dia més inapropiat la convertí en mac; o en rosseguera. Aquells dos ulls decapitats que encara cerquen una escala o un cap de corda per sortir de l’avenc que el segueix engolint sense arribar a la fosca que precedeix el fons.

També feia una ventada, el maleït dia que es casaren na Genevieve i en Sandro, i quan entraren a casa amb ella massacrada pels ansiolítics i havent lliurat l’ànima a una pedra, els llibres la reberen amb els lloms en terra en senyal de dol i na Denef al seu refugi en temps de vent, entre la paret i el comodí d’ell, més morta que si ho fos.