marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

2 de setembre de 2013
0 comentaris

ELS JOCS FEIXUCS D’UNA PANTERA POC AGRADOSA

El moix semblava que m’esperava a un costat del portal de la finca. En veure que he posat la mà al pany, s’ha plantat ben davant la porta. M’he parat, és clar, sorprès per la seva actitud. L’he mirat fitadorament per veure si trobava les raons de la seva fatxanderia. En no trobar res més que uns ulls altius i desafiants que no anaven de berbes, he decidit no jugar i fer-me una passa a la dreta per iniciar el camí cap a la feina, que avui comença la tasca després de les vacances i calia fer-ho d’hora i animosament.
El moix, però, també s’ha tirat cap a la banda on jo pretenia partir amb la clara intenció d’impedir-me avançar. Ha estat llavors, que he reparat en ell. No semblava gens un moix de carrer, anava bé de popes i el pèl li relluïa. Per un moment he pensat que em demanava ajut per retornar amb sos amos, però en sentir el seu remeu potent, ben poc de moix, militar i tot diria, he esbandit tot d’una aital candidesa.
El miol estrany ha fet que miràs a banda i banda de carrer per assegurar-me que ningú no em veia; que ningú no era testimoni d’una situació que fregava l’absurd.
Responent al miol imperatiu, li he adreçat una mirada reprovadora i un grapat de paraules baixes que ell ha pres a la tremenda, naturalment. I mentre ell augmentava la potència del miol repel·lent, jo m’he fet una passa cap a l’esquerra. El moix, però, atent a la meva maniobra de distracció, ha respost de la mateixa manera, impedint-me novament l’avenç.
De cop m‘he adonat que, increïblement, com més anava, el moix més creixia. En poc temps –el segons que feia que ens miràvem- ha perdut el posat i el volum de mascota aparentment desvalguda per adquirir traces de bèstia granada a punt d’atacar. I el miol desproporcionat, militarment sostingut, esdevenia gruny engolat.
He tornat a mirar a banda i banda per veure si passava algú i ja no per témer que fos testimoni d’un ridícul, sinó per sol·licitar-li ajuda. De l’enuig inicial he passat a l’angoixa i a la por sense solució de continuïtat. De cop m’he vist amb l’esquena a la vidriera del portal, aterrit davant una fera de la meva alçada que no tenia res a veure ni amb els gats ni amb les panteres.
No he intentat escapar: m’he limitat a mirar com aquell animalot no deixava de fitar-me amb els seus ulls ara de foc, encesos com dues teies. I quan ja era tot seu, quan no era res més que una joguina en mans d’un depredador, ha obert la seva boca enorme tot deixant anar un tuf semblant al gas metà que m’ha fet perdre el món de vista.
En despertar-me de l’acubó m’he trobar amb les cares preocupades d’un home gran i una dona jove que m’estopejaven la cara.
En veure que recuperava la consciència m’han suplicat que no me mogués, que l’ambulància ja venia. He notat una estranya calentor a la cara i com si quelcom m’hi regalimàs, i m’hi he duit les mans. He fet més via que els dos samaritans, que no volien que me la tocàs, i en retirar-les, les he vistes ensangonades.
Tot d’una he enviat un missatge de socors amb la mirada als dos auxiliadors que, amb un mig somriure, m’han informat que semblava que havia volgut sortir de la finca sense obrir la porta de vidre, com si fos un fantasma.
He anat ben prou alerta a dir-los que anaven errats; que, en realitat, acabava de ser atacat per un monstre semblant a una pantera desproporcionada que exhalava gas metà.
LA PLUJA I LA GUITARRA
05.04.2019 | 9.39
EL LLOP KM 0
01.10.2016 | 4.17

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.