marginàlies

A la clastra s’hi torna a sentir la fressa dels infants que fan anar els patins i les bicicletes tot aprofitant un capvespre agombolador. Juguen seguint tots els protocols establerts, emmascarats i evitant el contacte sota l’esguard impecable dels pares. Tothom sap que serà un goig efímer i per això les criatures aprofiten al màxim l’instant que els acull sense destorbar-los gens. Glopades d’aire que neteja les manxes de la vida i apaivaga la inquietud envalentonada en temps de retreta constant. I tanmateix, en veure les criatures amb màscara, hom no pot evitar veure igualment emmascarat el panorama  que ens acotxa i que ens torna a dir que les criatures són les que paguen els plats romputs per tothom i no es lamenten. Ells sí que de la crisi en fan oportunitat i mai no perden calada al joc.

Són temps molt més que calamitosos dels que no n’aprendrem res, tot fa pensar. Sembla que tot indica que vivim –és un dir- a barrisc de quatre mercaders globals; que som en mans d’espavilats que de la nostra desventura i mort silenciada en fan fortunes, i que en acabar aquesta hecatombe seguiran marcant el pas sense sentir cap remor de revolta. Els estats, a causa de la pandèmia, podrien, llei en mà, fer-se seva les patents de tots els vaccins que rutllen pel món per tal d’assegurar-se que totes les persones hi accedeixin en igualtat de condicions. Cap no ho ha fet. Cap! Al contrari, encara engreixaran més els guanys de les multinacionals farmacèutiques que mercadegen amb la nostra salut sense cap mania, sense cap obstacle, sense el més mínim bri de vergonya. I això, que ja se les va ajudar molt més que generosament amb capital públic per a investigar i poder obtenir els vaccins que ara venen a preu d’or.