marginàlies

Recordes el padrí, que el 1979 feu enquadernar primoterament en dos volums dos milions de pessetes en bitllets de 5.000 -un milió per volum- com si fossin incunables? Avui vendrien a ser uns 120.000 euros i amb aquelles pessetes aleshores et podies comprar un pis que festejàs el luxe.

Al padrí li tocà la loteria i no ho digué a ningú. Tampoc ningú no sabia que hi havia jugat perquè era contrari als jocs d’atzar.

El divendres 9 de febrer d’aquell 1979, santa Apol·lònia, el nom de la padrina, abans de sopar, el padrí la va fer seure a la taula braser i li digué que li feia el regal més gran de tots els regals possibles: dos llibres de quatre-centes pàgines de doblers cada un, li digué amb una tranquil·litat que la padrina interpretà com un menyspreu intolerable donada la seva poca instrucció.

Era molt de broma, el padrí, sempre estava a punt per fer creure la falòrnia més tronada a qui l’escoltava o per fer l’ullastre esbrancat quan tenien visites; o de disfressar-se fora del temps de carnaval. Sempre era a temps de fer destralejar la padrina amb qualsevol bretolada.

La padrina mirà una bona estona aquells dos volums que semblava que guardaven matèria sagrada i no s’atreví a tocar-los perquè de lletra no en sabia gaire i de llibres només coneixia de lluny els missals de l’església, que no eren tan esplendorosos com aquells dos que li oferia el seu home.

En haver admirat calladament els dos volums mirà el padrí i amb el mateix aplom que ell li va oferir el present, ella li digué que se’n recordaria, d’aquella ofensa; per la memòria de sa mare, que també era Apol·lònia, i de son pare, Marcel·lí, d’aquella feta no en sortiria estalvi. I va agafar els dos llibres delicadament, pujà a les cambres i en tornar, com si res no hagués passat, digué a ma mare i a la tia que parassin la taula per sopar, que ja era ben hora.

El padrí anà pel explicar-li que tot era na broma de les seves, que realment no eren llibres, que eren bitllets, que li havia tocat la loteria… però sa padrina, amb la giradora l’amenaçà severament que si deia una paraula més li esclafaria l’escudella de sopes al cap i ja li ho perdonaria santa Apol·lònia. Tan enrabiada estava que no volgués que el padrí, com sempre, començàs el parenostre; em digué a mi que el començàs per ell.