marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

30 de gener de 2025
0 comentaris

ELS EFECTES DEL VALS

Cada vegada que escolta el segon vals de Xostakóvitx indefectiblement torna a tenir tretze anys, a casa d’un molt amic seu, a la seva habitació prou espaiosa, asseguts en terra muntant un puzle de 500 peces, un païsatge nòrdic.

El pare del seu molt amic és banquer i aficionat a les maquetes, que munta els horabaixes en l’habitació contigua, sempre acompanyat de música.

En aquell moment, li diu l’amic, muntava la maqueta del vaixell Juan Sebastián Elcano. Ell, al seu torn, li demana si pot anar a veure son pare amb l’excusa de mirar com tractava amb peces diminutes. El molt bon amic li diu que sí, clar, que son pare estarà ben content perquè el considera molt bon xicot, a ell.

I amb la timidesa que li vessa, cridat per aquella música que literalment l’envola, que el fa sentir d’una carnadura especial, demana permís per entrar a l’habitació, que se li concedeix amb una familiaritat insospitada. El pare del molt bon amic, Cristòfol, el rep amb un somriure franc i li demana si li agraden les maquetes. Com a convidada a què les admiri, escombra amb la mirada totes les que ha fetes, degudament ordenades per ordre d’acabament, en prestatgeries envidrades.

Ell el segueix, clar, no es tracta de fer cap desaire, però no troba la manera de dir al senyor Cristòfol que ell és allà per la música, que aquella peça que s’ha acabat just llavors li fa sentir coses que mai no havia sentit i que li plau molt sentir; que tan aviat l’enclou en la pena, com l’allibera de tot pesar, no ho sap ni pot explicar-ho millor. I no sap d’on treu forces per demanar-li per favor si pot tornar a posar el vals, si no li sap greu ni li és cap molèstia.

Al senyor Cristòfol el desbordament de l’emoció li ha negat les paraules i el convida a seure a una cadira baixa, ben enmig dels dos bafles de la seva cadena de música. En haver-lo tornat a posar, s’asseu devora ell i tots dos escolten fins a l’escruiximent aquell vals que els fa anar com si fossin miloques i la gravetat un efecte perfectament superable. I encara l’escolten una segona vegada i és quan es miren les espires que els surten dels ulls i que els encenen una casta de força interna que probablement ningú no acabaria d’entendre.

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.