marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

8 de gener de 2014
0 comentaris

ELS DITS DE L’OBOISTA

L’home, de natura, és dissident
de la seva pròpia condició.

Fugisser, escàpol, encomanat

per l’atzar i parit per solitud.

Basta veure aquest que passa,

cap baix, maleint la incontinència

de la droperia que li impedeix

demanar almoina al portal de la Seu.

I se sent molt lliure, el molt belitre,
dormint al ras, amb el firmament

per sostre, diu amb falsa candidesa,

ell, que és incapaç de saber

on és l’estel polar o el del matí.

Per ell, l’ossa major és una joguina

de nin ric i Venus l’indret més recòndit

del cos de les dones; el més estremidor

i inaccessible per a constitucions

clivellades com la seva.

En el fons, tanmateix, l’indigent

no para la mà per por al fracàs.

Per l’amor de Déu no es fa fortuna,

pensa, i més invocant deus silents

i no xerraires, xarlatans i tot.

On hi regnen els déus no hi arriben

mai les pregàries i molt menys

si són per reclamar l’eternitat

reservada als orbs i als albats.

I no recorda, el cessant, qui l’advertí

que en els somnis l’èxit

mai no hi té cabuda.

L’home, de natura, voldria ser

excel·lent com el cop del martell

que aixafa els dits de l’oboista

perquè deixi de fer solos estremits

enmig de la plaça estibada

de gent feliç de ser ignorada.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.