L’home, de natura, és dissident
de la seva pròpia condició.
Fugisser, escàpol, encomanat
per l’atzar i parit per solitud.
Basta veure aquest que passa,
cap baix, maleint la incontinència
de la droperia que li impedeix
demanar almoina al portal de la Seu.
I se sent molt lliure, el molt belitre,
dormint al ras, amb el firmament
per sostre, diu amb falsa candidesa,
ell, que és incapaç de saber
on és l’estel polar o el del matí.
Per ell, l’ossa major és una joguina
de nin ric i Venus l’indret més recòndit
del cos de les dones; el més estremidor
i inaccessible per a constitucions
clivellades com la seva.
En el fons, tanmateix, l’indigent
no para la mà per por al fracàs.
Per l’amor de Déu no es fa fortuna,
pensa, i més invocant deus silents
i no xerraires, xarlatans i tot.
On hi regnen els déus no hi arriben
mai les pregàries i molt menys
si són per reclamar l’eternitat
reservada als orbs i als albats.
I no recorda, el cessant, qui l’advertí
que en els somnis l’èxit
mai no hi té cabuda.
L’home, de natura, voldria ser
excel·lent com el cop del martell
que aixafa els dits de l’oboista
perquè deixi de fer solos estremits
enmig de la plaça estibada
de gent feliç de ser ignorada.