marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

29 de novembre de 2017
0 comentaris

ELS CRITS PROFANS DEL POBLE

Cercar documents té de bo que, amb freqüència, et retrobes amb referències oblidades que te segueixen oxigenant força. Cercava una referencia de Josep M. Llompart, que he trobat, però també n’he trobat una altra sobre la poesía de Gabriel Alomar i Villalonga (Palma 1873 – El Caire 1941) que m’ha obligat, venturosament, a tornar a prendre “La columna de foc”, l’obra del 1911 que reuneix la major part de la seva obra poètica.

De Gabriel Alomar n’hem llegit poc poemes i malament amb l’excusa que són freds i rocallosos. I no ho crec. De fet, Maria del Mar Bonet musicà el seu sonet “Estrofa al vent”, que ens ajuda a acarar-nos a Alomar sense cap prevenció. Ho diu així Llompart: “En els versos d’En Gabriel Alomar hi ha alguna cosa més que la rígida preceptiva classicista i que l’esteticisme formal dels parnassians. Hi ha —i aquest és el seu més pur valor d’ahir, d’avui i de sempre— la veu d’un home honest i lluitador, servidor fidel d’un país i d’una ideologia. Un home obert a l’esperança, que va morir a l’exili (perquè aquest és, de fa segles, el destí dels qui estimen la justícia i odien la iniquitat), potser amb una darrera guspira als ulls de la visió de la Ciutat Futura, aquella ciutat ideal que havia somiat i a la qual ell ja no habitaria”.

I repassant “La columna de foc” m’he encantat amb el poema “El cant de les turbes” en el que la bellesa d’una princesa s’enfronta “als crits profans del poble” que teixeix la revolta i que, finalment, la destronarà. Els versos finals no en tenen gens, de fred:

Crineres espargides, com a trofeus reials,
la sanguinosa terra per tot agranaran,
a la rojor d’antorxes i teies crepitants.
La flama dels incendis pel vent serpentejarà.
I els pits que es deixen veure sota els gipons badats,
els túrgids pits que mostren finor de lliris blancs,
esclataran en vives roselles flamejants.
I de les roges turbes l’esgarrifós eixam,
revolta venjadora que aixeca les ciutats
i les nacions trastoca d’un cap a l’altre cap,
damunt les carns fumoses elevarà son cant…

Vindrà, vindrà, vindrà
El terrible dia de la revolta;
Vindrà, vindrà, vindrà
I la rossa testa rodolarà!


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.