marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

25 de març de 2014
0 comentaris

ELS COLOMS I LA MIRRA DEL REI BALTASAR

Contempla extasiat la parella de coloms que festegen en el cossiol de cintes de la finestra. Va ala baixa, el cossiol. Probablement té set, però sa mare no en pot dur més, li diu: entre ell, que requereix anar-li darrera sense perdre calada, i la seva esquena pessigada de fa una setmana, no pot amb la seva ànima. I pel maig en farà vuitanta-set.

 

Tota sola i amb ell amb el cap a lloure, les feines l’aclaparen i la vida la maçola.
Ell mira els coloms i somriu com quan el cap clivellat li reclama fer una entremaliadura. Podria anar ben poc a poc i ben alerta cap a la finestra i, en ser a tir, picar els vidres per espantar els animals. Veure’ls partir de quatres com si caiguessin d’un penya-segat, li enjogassava en extrem l’expressió de la cara.

Però per picar els vidres s’ha de llevar els guants de boxa que es posa just botar del llit i no se’ls lleva fins que es torna a allitar. Li és igual si sa mare, per això, li ha de donar el menjar a la boca o i li ha de descordar els calçons per orinar. És clar que ha provat manta vegades, sa mare, llevar-li els guants, però els crits i els cops que enverga, se senten de ben lluny. I sa mare, de pallisses, ja no en pot dur pus.

I en no voler renunciar als guants, ell decideix no moure’s i seguir mirant com s’estimen els coloms, que sembla que se’l miren de reüll i que han endevinat que pertany al món de la bogeria.

Mira els coloms i el seu cavallet de cartró indistintament. I s’imagina l’estampa dels coloms enamorats sobre el tatà que té tants anys com ell, cinquanta-cinc, tan sencer com el dia que l’hi regalaren. El dia de sant Cristòfol de l’any terç de la seva vida malalta de seny, son pare entrà a ca seva amb el cavallet de segona mà, però en estat impecable, i l’hi entregà com si fos la mirra del rei Baltasar i ell el bonjesuset d’un betlem napolità.

No hi pujà mai, ell. El vertigen el vencia, aventurava sa mare. Sí que el passejava per la casa i la clastra, i cada dia el repassava amb un drap eixut perquè la pols i el verrim no li apagassin els colors i el llustre.

Des d’aquell sant Cristòfol mai no s’han separat, el cavall de cartró i ell. Des d’aquell sant Cristòfol ni ell ni el cavall de cartró han sortir de ca seva.
És sa mare, que en entrar a l’habitació travela amb una cadira, que fa fugir els coloms festejadors. Encara són en el seu camp de visió i ja s’ha llevat els guants de boxa que no es lleva ni per anar a l’excusat.
I quan ja no els veu, mira sa mare amb la ira dels bojos i comença a cridar com si fos una fera amb el cor obert. Sa mare és a temps de seure’s.
RETORNANT
05.12.2010 | 12.39
LES GÀBIES BUIDES
28.03.2021 | 7.55
A General
ESPEREM
26.10.2017 | 10.22

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.