marginàlies

Quan passes pels carrers que et determinaren tant la parla com el vocabulari de la infància i t’adones que per ells, des de fa segles, hi ha delejat la teva nissaga, no pots evitar una singlada a l’emotivitat més aviadora.

Per aquests carrers que des de fa segles conserven la fesomia hi ha corregut apressada l’esperança del pobre i els pobres que no s’han cansat mai de fer poble i de sortir de la pobresa. Hi ha pujat pesarosa la calma de la tragèdia i la contundència dels infortunis que mai no han fet parts i quarts de la misèria que mai no ha deixat de fer de fanal en les nits més densament obscures.

Quan t’adones que moltes generacions han gaudit del mateix panorama i se n’han sortit com han pogut evitant sempre la derrota definitiva, t’envesteix el gust de voler conquerir la llibertat que sempre ens queda a un pam del cap dels dits.