marginàlies

Un besavi patern meu, Nicolò Conte, era napolità i per caprici, desconeixement o arbitrarietat dels funcionaris espanyols acabà sent Nicolás Conti i aquest llinatge és el que heretaren els seus néts i descendents. Jo no el port, però m’agradaria poder canviar-lo pel propi del besavi.

Nicolò Conte era calderer o peller, que és com se’l coneixia a Bunyola, ofici que quedà com a sobrenom dels seus descendents. La revista “Es Castellet”, el gener de 2005, publicà un extens reportatge sobre aquest besavi meu a cura de Bàrbara Suau i Jaume Mateu Verdera.

D’entre la documentació que aplegaren per a aquesta finalitat i de la que me’n feren arribar una còpia, hi ha una breu ressenya històrica que fins ara no havia atès amb l’interès que mereix i que, atenent la situació econòmica actual de Mallorca, d’una banda, i de l’altra la immigració que posa en escac la nostra miserable condició humana i l’abjecta gestió dels dirigents polítics principals, no deixa de ser ben il·lustrativa.

La recull l’historiador i prevere Antoni Pons i Pastor (Palma, 1888 — 1976) i l’edità el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana en el tom XXII, Anys XLIV I XLV (1928-1929). Es tracta d’un edicte o decret del segle XIV, sense més referències,

del molt noble e magniffich mossen ffranci darill Caualler Conceller Capita maiordom lochtinent general del molt ait senyor Rey, e per lo dit senyor regent lo offici déla Gouernacio del Règne de Mallorques e illes de Manorcha e de Eyuiça, de conseil dels honorables Jurats delà présent Ciutat e Regne de Mallorques.

Aquest edicte, d’una banda,

Statueix e ordona que dessiauant alcuns Capsers, o reuenedors de draps, veis, teles, o altres qualseuol merceries, no pusquen anar per la Ciutat, ne per les viles o parroquies foranes del dit Regne ab les dites capses o perxes o altres uenderies, ne per auendre aquellas entrar per les cases dels Ciutadans o habitadors déla dita Ciutat e Regne, Pusquen empero ab les dites coses star e tenir e vendre aquelles en los mercats publichs e plasses, e fires déla dita Ciutat e délas dites parts foranes e enlos hostals on poseran o en altres llurs habitacions o cases.

Curt i ras, ja fa segles que es persegueixen els “top manta” i la venda personal a domicili. Tot allò que escapava al control dels gremis (les modernes patronals) s’havia de perseguir i penar. Just com ara.

D’altra banda, i la part que més m’interessa,

los dits honorables Jurats. Considerat tot lo gran dan qui en aquesta illa se segueix per alscuns manyans calderas a dobar strangers qui hic venen de terres stranyes, lauants lo guany dels artesants daquesta illa, e abussant de llur offici. Con sen van, sen porten monedes dor, e matalls com altres coses qui son necessaries romandre en lo present Regne. Portant los dits honorables Jurats suppliquen a vostra magnifficencia esser prouehit decretat e ordonat, los dits manyans calderes adobar, no deure ne poder usar del dit offici en la present Ciutat e illa de Mallorques. Eaço sots pena de XXV liures aplicadores la maytat al fisch del Senyor Rey. Elaltra maytat als murs dela present Ciutat. E si pagar no les poran, de star LX jorns en la preso per quascuna vegada que trobats hi seran.

Curt i ras, els calderers estrangers, i per extensió els treballadors vinguts de fora, a més de perjudicar els autòctons (i dir que, literalment, eren uns lladregots), se’n duien els beneficis que havien de quedar aquí a altres regnes, poderosa raó per fer polítiques proteccionistes; protecció dels gremis, s’entén, o de les empreses de l’Ibex, posem per cas.