marginàlies

Durant aquest 2018 que ja toca a la fi s’ha celebrat amb potència notable, sobretot a Mallorca, l’Any Llompart en fer 25 anys de la seva mort. A l’ombra d’aquesta extensa i magnífica programació, però, i lamentablement amb molt menys ressò del desitjable, també s’ha celebrat l’Any Bernat Vidal i Tomàs en commemorar-se els cent anys del seu naixement.

Dic lamentablement perquè Vidal i Tomàs és una figura clau en la recuperació lingüística i cultural de l’illa durant els anys més foscos del franquisme. Una figura capital que dissortadament morí quan no calia, en la flor de la vida i de la seva intensíssima activitat. Des de la rebotiga de la seva apotecaria de Santanyí exercí de promotor i de mecenes cultural, activitat a la qual hi destinà tots els esforços personals i extraordinària generositat econòmica. A més, la seva acurada formació li permeté de fer de guia a molts de joves illencs que s’iniciaven en la ruta de les lletres.

Aquests dos “anys”, tanmateix, no col·lideixen, ans al contrari: podrien haver anat plegats perquè Llompart sempre reconegué la influència que sobre ell i els escriptors de la seva generació exercí Vidal i Tomàs. Així ho resumia en el parlament que féu Llompart a l’”Homenatge a Bernat Vidal i Tomàs” que es va fer al Col·legi Oficial de Farmacèutics de Balears el 27 d’abril de 1971, poc després de la mort de l’apotecari:

“Massa jove per haver accedit a la lletra impresa abans del 36, però una mica més vell que els qui arribàvem a la jungla literària desorientats i sense mestres,  En Bernat Vidal va esser, dins el pla diguem-ne diacrònic, l’home providencial dels anys quaranta. Precisament perquè era jove, no ens separava d’ell cap graó jeràrquic ni cap mena de reserva, i precisament perquè havia estat a temps de conèixer allò que a nosaltres no ens van ensenyar i de formar-se dins una època  d’alta potenciació cultural, va poder esser el mestre que no havíem tengut. […] Tots, qui més qui menys, d’aprop o d’enfora, directament i indirectament, devem a En Bernat una mica de nosaltres mateixos; allò, potser, que puguem haver fet de més profitós. I al capdavall, si la literatura insular ha seguit, a partir dels anys quaranta, uns camins més nous, més joves i més fecunds, ell en va ser en gran part el responsable. Aquesta és, diria jo, la glòria que ell volia i la glòria que va assolir”.

Així, tant Llompart com Vidal i Tomàs comparteixen llinyes i lletres; activisme cultural i rigor extrem que podran desplegar a l’Obra Cultural Balear, entitat promoguda el 1962 per Francesc de Borja Moll de la qual Bernat Vidal i Tomàs n’és soci fundador -el soci número 9, per ser precisos- i que Llompart presidirà del 1978 al 1986.

En definitiva, aquest “Any Bernat Vidal i Tomàs” hauria de ser motiu de difusió de la seva obra; l’excusa perquè corrin els treballs que s’han editat sobre ell i el seu legat, i també per revifar la difusió de la seva obra. I en aquesta comesa, a més de les institucions públiques, hi hauríem de ser totes aquelles persones que seguim, d’una manera o altra, el seu mestratge i entitats com l’Obra Cultural Balear que tant deuen al seu coratge i a la seva força.