marginàlies

Fa trenta anys -és bo d’escriure però mal d’abastar- Jaume Santandreu em va permetre seguir la concepció i la redacció de “Tristesa Amant”, el seu tretzè recull poètic editat i del qual em va fer l’honor de confiar-me el pròleg. El va editar Lleonard Muntaner a la seva col·lecció “Poesia” el març de 1996.

Com dic en el cancell, “Tristesa Amant” podria ser la crònica sincera, singular, lúcida, digna i tendra d’un granat i intel·ligent corredor de fons, solidàriament solitari, ben preparat per a les curses més exigents i que sap que li queden les forces justes per córrer la marató, si fa no fa, definitiva. Una marató que ha de recórrer la mixtura humana i per a la qual s’ha preparat convenientment untant-se el cos amb la tendresa necessària per desentumir els músculs, tot i no saber si el portarà a la glòria, car és una de les filles naturals de la quimera.

D’aquest recull, “Els morts vius”:

Com amics de debò tenc els morts vius.

Són tan bons d’estimar dins el silenci
escalfadís i dolç de la memòria,
protegint-me tostemps des del sagrari
amb el llumeneret de llur presència!

D’antuvi us preg perdó per la paraula.
Pot sonar-vos i tot com una ofensa.
Però, de fet, és tan tranquil i còmode
-eix és el mot!- sentir-vos tan a prop,
més estimats que mai de cos i ànima,
poder parlar amb ells, fins i tot riure,
compartir tot de tot, sense la càrrega
obsessiva d’haver de correspondre
amb l’enginy i l’escolta i l’alegria…,
encertant el batec del seu afany,
endevinant el caire del seu ànim,
templant gaites, gaudint cada trobada!

Tan primmirat com som, tan susceptible,
insegur, malfiat, angoixat, sempre
passant-ho malament per quedar bé,
els amics vius es tornen una mena
d’esclavatge, delerós i estimadíssim,
d’aparença de càstig, a la pràctica.

Som com un vell casat amb jovençana
que engrunat per l’amor, com una tasca
feixuga de complir quan sona l’hora,
camina amb l’ai al cor imaginant-se
tallat a mig camí de l’enrampada.
I complida la feina com Déu mana,
sense baixar un grau l’efervescència,
se sent alliberat fins a la pròxima
prova de virior obligatòria.

Tampoc la llunyania de l’amic,
malgrat servi l’ardor al foc colgat,
em salva de retrets i de punyides:
per cartes mai no escrites, per trucades
sols fetes al telèfon dels records,
per fites que llavors somnien truites,
per encontres que esperen abraçades
a una hora que no marquen els rellotges.

Amb els amics que viuen, lluny o a prop,
em trob en bancarrota per l’emprèstit,
que em fien sense aval, saldo o bestreta.
Cada volta que fall al pagament
es multiplica el deute i el descrèdit.

Amb l’estima tan fonda que els profés,
dins la cripta amagada per l’afecte
calent, inconfessable de tan tendre,
haver de viure així, creuclavat
al sentiment de mai no correspondre
a l’amor dels amics com ells mereixen,
no digueu que no sigui el purgatori!
Ben mirat com l’infern de l’amistança.

Tot al contrari, és tan tranquil i còmode
l’amistat amb aquells que viuen morts!
Fins i tot et permeten de lloar-los,
talment com si allargàssim l’homilia
i retre’ls homenatges i enyorances,
convertint els defectes en somriures.

No us esvereu, amics. Com deix gravat
amb clau ardent de vers inesborrable,
quan es mor l’amistat, esperonant
la fi, si cal, amb còdols eutanàsics,
deix que el mar del destí, llepant la platja,
s’emporti les despulles al nirvana,
amb la Tristesa Amant, de les amnèsies.
Però em provocaria jo mateix
mil atacs d’ofegor, abans que l’ombra
assassina del delicte robàs l’aire
a qualsevol amic viu-mort que encara
enfosqueix la claror del meu paisatge.

Massa sé que la tesi que defens,
traient nota cum laude a l’exercici
de la tenacitat quotidiana,
es fonamenta tota ella pel culte
dels ritus i dels mites mortuoris.
El mateix que bastí la humana història
de temples, monuments, àdhuc piràmides.

N’estic tan convençut que els amics morts
m’enrampen l’alenada i l’estimera
que, alçant-me Joan Pau-Pius-Climent
69 de l’era freudiana,
faig sants als qui foteren el camp i ara,
amb la Tristesa Amant, obren miracles.