marginàlies

Barrumbada sobre Ciutat, que converteix els vianants que no poden evitar transitar en criatures absolutament indefenses en no poder esquivar tots els bassals que es creen en un no-res. En veient aquestes dificultats hom pensa que hem perdut irremeiablement el valor de la feina ben feta, el treball acurat que es rematava amb detalls que el prestigiaven. Probablement és només una sensació sense fonaments estables; és probable, però el cert és que quan cauen dues gotes, els ciutadans nedam. Perquè, a més, l’aigua crida els cotxes i amb ells s’imposa el col·lapse. Sort que avui és diumenge i la majoria d’autos descansen. I, si va a dir ver, el ruixat tampoc no ha estat tant com dic.

La matriarca n’ha vistes moltes, de pluges, durant els seus 91 anys que fa avui. No fa molt li recordava quan a la casa on vaig néixer, una tempesta ferotge va fer vessar la cisterna, que tenia el coll dins la cuina. El matí, en davallar l’escala del pis on dormíem, vaig veure els dos pams d’aigua que vessava pel portal i un tramat de taulons que mon pare havia enginyat per poder anar a la cuina sense tocar aigua després d’haver condemnat momentàniament la canal que abocava a la cisterna . Record el meu goig de veure la mar a casa i el plor angoixant de ma mare traient l’aigua a poalades. El drama reconvertit en joc.

91 anys, la matriarca, que segueix presidint la taula i emocions sense que se li escapi cap detall. Diu que ja no té força per res, però la memòria i el regit encara l’ajuden a ser on és. I la salut l’acompanya. I que sigui per molts d’anys.