Ells ens volen cretins i ho anuncien sense complexos. Tenen nom, però sense nomenar-los i tot –“Ells”- tenen tanta entitat que tots sabem de qui es tracta. Ho comanden i dominen tot, Ells. Tan totpoderosos són que en veure que la llibertat anava perillosament massa a lloure i queia en mans d’irresponsables somniadors i altres aventurers insolidaris; que els drets gaudien de mala salut de ferro, l’han aquarterada.
De tant voler manar i fer-ho tan abassegadorament, han perdut la parla: Ells criden, udolen, gisquen. Tanta instrucció militar ens manen fer a comptes de deixar que la pau ens enamori, que en voler rallar s’entrebanquen i grunyen. Quan algun del seu nucli dur diu burrades, basta que l’endemà informi que no dóna per dit el que digué clarament perquè el vent que els bufa a favor se’n dugui les paraules amb caràcter retroactiu. I si Ells ja no tenen la facultat de la parla, per què l’hem de conservar els qui no som Ells -o com Ells?
I si no cal que parlem, també ens sobra el pensament. I el coneixement. Per què, pensar i conèixer, i voler saber, i voler preguntar, que les preguntes mai no són ofensives? Ja ho fan Ells –és un dir- desplegar aquestes facultats per nosaltres mentre juguen a pàdel, defrauden la hisenda pública o assalten les caixes comunals.
No tenen dos dits de front perquè ho donen tot a la barra, al cinisme i al destroi. Tant en tenen, de tot això, que n’han fet un imperi on estan convençuts que mai no s’hi posa el sol.
Fan apologia de la incultura, raó per la qual són acientífics –sense complexos, naturalment-, sobretot en qüestions que fan part de la filologia. Als que no parlam com Ells, s’entossudeixen a veure’ns com si fóssim serps, perquè diuen que tenim la llengua bífida, segons el seu docte saber. I perquè no caiguem en una Babel llosca i anàrquica, cal regular quan i com se’ns tolerarà –als de la llengua bífida- usar la nostra: en la intimitat de cadascú, és a dir, només parlant-se a un mateix, en veu baixa i en la modalitat que ells designaran oportunament i militar, per suposat. No són destres en llengües però coneixen bé l’expressió “mobbing”. S’han fet experts en mobbing social: qui no pot suportar el terror de l’economia que destil·la de les seves ordres i manaments, a la intempèrie; o al suïcidi. O en mobbing identitari: qui diu que no vol ser com ells imposen que s’ha de ser, a la barra de la infàmia i de la il·legalitat. Perquè, en bona lògica seva, la llei són Ells; les bèsties per domesticar, tots els que no som Ells –o com Ells-.