marginàlies

Al magraner del corral s’hi ha instal·lat una cigala i avui dematí, quan encara no eren la set, s’ha posat a cantar, això és, a cridar les femelles o anunciar un perill. Tot i que els exemplars cicàdids adults siguin grans, no crec que n’hagi vista cap mai: pel seu color i enfilades als arbres són males de destriar. A banda d’aquesta dificultat evident, val a dir que he viscut d’esquena a tot el que s’esdevé a la natura i bé que me’n dolc. No conèixer els usos i costums dels animals, grans i petits, domesticats i silvestres, de pèl o de ploma; desconèixer-ne el seu nom, sobretot, i reconèixer-los pel seu cant, ho prenc com una ignorància gravíssima que constreny molt la meva suposada intel·ligència.

Tornant a la cigala, el seu xerric estrident -parlar de cant és pecar de bonisme- no em molesta, ves per on. (Anava a dir que si fos cigala femella respondria al reclam). Mes aviat el consider un crit rebel i desafiant. La calorassa imposa una mena de silenci bord o impostat que l’estridor cigaler denuncia i posa a lloc. És molt cinematogràfica, la veu de la cigala, i com més la sent més veig un home panxut, a punt de vellesa, en camiseta imperi blanca, assegut davall la parra d’una caseta en rústic a qualsevol indret de la Mediterrània, ulls clucs a punt de dormida, el front i el pit amarat de suor, ventant-se parsimoniosament amb un barret de palla. No record a quina pel·lícula apareix aquest personatge. I per ventura no apareix a cap, però m’agradaria que hi aparegués…