marginàlies

En el carrer més car de la ciutat, que és tant com dir dels més cars del món, un violinista s’afanya a cridar l’atenció dels vianants. És una mala hora, prop de les set del capvespre del segon diumenge de març, i ho sap, però es resisteix a partir, encara. De la gentada que passa, només dues dones orientals s’han aturat a tres passes d’on toca. Parlen entre elles i paren poc esment al que interpreta. Es fan fotografies devora ell, li somriuen, tornen a comentar qui sap què, riuen a gust i abans d’anar-se’n, deixen dues monedes a l’estoig del violí que fa de guardiola. El violinista, en veure-les caure, deixa de tocar de cop i les va a cercar. Les mira, no els diu res; mira les dues dones orientals que s’allunyen fent xerinola, i queda una estona mirant-les i dient que no amb el cap. La cara inicial d’estupefacció no es torba a tornar-se d’ira.

Un home amb una criatura al coll, una jove i qui sembla ser el padrí de l’infant han seguit la seqüència prou allunyats del violinista, a la distància precisa per no ser tractats d’oients. El menut demana què passa i cap dels adults no sap què respondre. El músic fa passes curtes en cercle per palesar, qui sap, la seva decepció; o la seva ràbia. Els homes i la jove aventuren què deu haver passat: les dues dones orientals han deixat una quantitat que sembla haver humiliat el músic de carrer. I es demanen si les dues dones, amb aquelles monedes, l’han volgut rebaixar expressament. I quin valor monetari pot ofendre? O s’ha posat així perquè li han deixat monedes orientals que aquí no podrà fer servir? És la jove qui aventura que aquesta possibilitat sí que pot, si no ferir, sí encabritar el violinista perquè no les podrà fer córrer. No pots pagar cap cafè amb cap fracció de moneda del ien, o del iuan. En tot cas, hi ha motiu suficient perquè manifesti tan clamorosament el seu malestar? Per què s’enrabia amb elles i no amb els que passen i no hi paren cap esment?

El músic segueix negant amb el cap i fent voleiar l’arquet del violí. No diu res, cap paraula, cap renec, cap crit, només gests clars d’enuig extrem. Tot pensant que no tornaria a tocar, els dos homes, la jove i la criatura segueixen el seu camí. El menut demana un cèntim per tirar dins l’estoig del violí i el padrí li diu que no cal perquè comença a plegar. I no ha acabat de dir-li-ho, el violinista arranca el tema central de la Llista de Schindler.